El museu de Missions Salesianes va acollir aquesta entrevista amb Manuel de Castro, president de la Fundació ‘Jóvenes y Desarrollo’, ONG vinculada als salesians i que el seu objectiu, com assenyala De Castro, "és la lluita contra la pobresa a través de l’educació i específicament més a través de la Formació Professional". "Estem centrats en tres àmbits que són: cooperació i desenvolupament, l’educació per al desenvolupament (en els centres educatius d’Espanya) i finalment el voluntariat internacional, que és la nostra especialitat, afig el religiós, qui durant anys va exercir com a secretari general d’Escoles Catòliques.
P.- On treballeu?
R.- Estem treballant fonamentalment a Àfrica, però també treballem a Sud-amèrica, Centreamèrica, en la part d’Haití, de la República Dominicana… A Àfrica els països més destacats en els quals treballem són sobretot la parteix nord-oest, amb Benín, Togo, Moçambic; també en la República del Congo, a Senegal.
P.- Diguem que amb els més pobres entre els pobres i on els xics, que és on més centreu el vostre treball, tenen menys oportunitats.
R.- Efectivament: el nostre treball es dirigeix fonamentalment cap al que es ve cridant xics del carrer, que són xavals abandonats, orfes, etc…, que viuen en el carrer per diverses circumstàncies. Aquests països no tenen un Estat o un departament d’assumptes socials que es puguen ocupar d’ells, després nosaltres intentem arreplegar-los i intentar reintegrar-los en la família, si podem, i si no, els mantenim en centres educatius fins que tenen una majoria d’edat i un ofici après amb el qual poder desembolicar-se ells solos en la societat i en la vida que els ha tocat viure.
P.- Molts d’aquests xiquets han patit abandons, malnutrició i falta d’oportunitats. I a sobre, en certa manera, en ser xiquets sense llar, en ocasions i en alguns països són considerats xiquets maleïts, com a Benín per exemple.
R.- Sí, són considerats com a objectes de bruixeria, sobretot pel concepte que tenen ells dels esperits i aqueixa religió que practiquen. Tot es fa més simptomàtic amb el tema de l’ébola: a aquells que per alguna raó acaben sobrevivint els consideren culpables de les morts dels seus familiars i són repudiats, rebutjos i abandonats, una cosa realment trista i penosa. Quina culpa tindran els pobres! Però són considerats xiquets bruixots i acusats dels mals que pateix la seua pròpia família.
P.- Parlant de l’ébola, els salesians estan treballant en els països on més està sacsejant la malaltia. Fa poc ens parlàveu dels projectes que dueu a terme per a aquests xiquets que sobreviuen i són abandonats, o fins i tot xiquets que han hagut de passar una quarentena i també tenen complicat la tornada. Estem parlant de xiquets que han de reestructurar tota la seua vida per estar tremendament afectats per aqueixa desgràcia.
R.- Sí, estem alimentant a Sierra Leone una sèrie de centres educatius, que en principi eren centres normalitzats de Formació Professional, per a convertir-los en orfenats on puguen viure tots aquests xiquets que són abandonats i repudiats, amb el motiu fonamentalment de la seua superació de la malaltia de l’ébola enfront de la seua família, que sí roman afectada. És un problema gran, perquè ningú vol saber d’aquests xics, com dèiem abans, alguns els acusen de causants de la tragèdia; uns altres simplement s’han quedat sense res perquè s’han quedat sense ningú. El govern ens ha demanat aquest servei, que no deixa de ser compromès, perquè mai del tot arribes a saber si dels xiquets que estàs admetent algun s’integra amb la malaltia… En principi hi ha un procés de quarentena per a saber què li xiquet no té l’ébola, i en cas de tenir-ho se’ls integra en un centre mèdic.
P.- Parlem de ‘Jóvenes y Desarrollo’ en el camp de l’educació. Fins a quin punt l’educació per a aquests xiquets més desfavorits, no solament d’Àfrica sinó també de Llatinoamèrica, pot canviar la vida d’aqueixos xics i de la seua comunitat?
Moltíssim, perquè el major problema que tenen aquests xics és que no tenen un ofici. Si acaben aprenent un, ja siga l’electricitat, la fusteria, la mecànica, etc…, acaben tenint el futur assegurat no solament per a ells mateixos, fins i tot també per al seu entorn familiar, perquè en aquests països l’entramat empresarial és molt pobre: no existeix la globalització empresarial que existeix ací i qualsevol pot crear el seu petit negoci o empreses, les quals tenen un futur assegurat. Per tant, la Formació Professional és una òptima eixida per a aquests xiquets. Bé és cert també que fa falta formar universitaris i catedràtics perquè un país d’aquests es desenvolupe, però en un òptica més propera a aquests xiquets, la qual cosa cal pensar és que per a ells la Formació Professional és la solució.
