En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà d’enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. I els deia: «A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d’aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l’hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells.» Els dotze se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.
Senyor, Déu meu;
Feliç el qui viu a casa teva
lloant-te cada dia!
Feliç l’home que en tu troba la força,
I de bona gana emprèn el camí!
Autor/a: J. L. Hermosilla
La llum és:
presència silenciosa que,
com un mantell blanc, ho embolcalla tot;
amanyac que tot ho revesteix de color
amb el seu contacte;
mirall on tot s’hi reflecteix.
La llum no es veu:
el que es veu són els objectes
il·luminats per la llum.
El qui feu la llum un dia ens digué:
«Vosaltres mentre viviu,
heu de ser com torxes lluminoses;
així, en veure-us els altres, recordaran
que vau sortir de la Gran Foguera de Déu.
Sou com espurnes d’aquest Foc Diví».
No poseu el vostre llum sota el llit,
sinó sobre la taula perquè tots els contempli
i glorifiquin el Pare que dóna tota llum.
Nosaltres hem de ser llum, com ho és el Pare:
Ell la posà des del principi en el món.
Si allò que ha de ser llum
es converteix en tenebres,
quina lamentable i responsable foscor
cobrirà la terra!
Hem de ser, mentre visquem:
llum, torxa encesa.
