ESP CAT/VAL
dimarts, 20 de febrer de 2018
"Viatge en primera classe"
- Per: José Luis Aguirre Macías
30/01/2018 - 126 Visites


Testimoni de Soufian, un jove de 21 anys, compartit per la Fundació Don Bosco.

Soufian és un jove de 21 anys, nascut a Larache. Bona presència, de llavis carnosos i una corpulència i fortalesa física que crida l'atenció. Li demano a la primera tutoria que m'expliqui la seva història, i, sense deixar de somriure, em fa aquest immerescut regal, que consenteix a compartir.

"Vaig perdre al meu pare als 8 anys. Va morir d'un accident quan treballava en la construcció. La mort del meu pare em va afectar molt perquè vaig perdre les ganes d'estudiar. La meva mare em va deixar clar que si no volia estudiar aquí hi havia les ovelles. A partir d'aquí la meva vida era el camp. Cuidava les ovelles amb el meu germà i amb altres nois més grans que ens obligaven els petits a anar al mercat i robar una mica de fruita. Si no ho fèiem ens pegaven. Aquesta va ser la meva vida fins als 12 anys, en què vaig començar a sortir fora del barri per anar a Tànger. Havia escoltat un amic que estava a Espanya i que li anava molt bé, així que el meu cap va començar a pensar a Espanya i marxava temporades a buscar-me la vida i aprendre com creuar l'estret. A casa meva es preocupaven molt de mi perquè tot just tenia 13 anys. Enviaven al meu oncle a buscar-me, però no em trobava. Eren els meus amics els que em deien "ha estat per aquí el teu oncle preguntant per tu". Un dia sí que em va trobar, i jo tenia por que em donés una pallissa, però no va ser així. Tan sols em va portar a casa. A la setmana vaig marxar una altra vegada a Tànger. Així va passar almenys 4 vegades que jo recordi.

Una de les vegades vaig estar més de tres mesos sense aparèixer per casa. Vivia amb diversos amics en una barraca que ens fabricàvem amb canyes i fustes i estàvem bé. Compartíem el que cada un portava de menjar. Un portava pa, el que anava al port portava peix i el del mercat anava a per verdura. M'agradava anar al mercat a ajudar a carregar les caixes i així em guanyava unes monedes i amb això compràvem alguna cosa. També vaig estar un temps treballant a l'abocador. Venien els camions i agafàvem coses que després veníem. Jo estalviava, no gastava. Només per menjar. Quan anava a casa li donava alguna cosa a la meva mare. Durant aquest temps vaig aprendre com feien alguns per creuar l'estret, saltant als vaixells ràpids de passatgers abans que es posessin en marxa. Em van agafar moltes vegades i moltes vegades em pegaven perquè no tornés a intentar-ho. Un cop em vaig amagar en un forat i em vaig tapar amb una lona i un xinès que treballava al vaixell em va descobrir, em va dir que sortís però jo li vaig dir que no. Llavors em va tornar a tapar amb la lona, ??vaig pensar que era un bon xinès i que em deixaria -jejeje- però als pocs minuts va tornar amb un grup de policies. El cap era molt baixet i em va preguntar si estava sol o no. Li vaig dir que jo estava sol i em va donar una bufetada, dient-me que com trobés a un altre em matava. Jo, com sempre somric em va tornar a donar un altre bufetada, però jo no deixava de somriure, i m'en donava un altre, no sé si era pels nervis, perquè jo no m'estava rient d'aquell home. Ho vaig intentar mooooltes vegades.

El dia que el vaig aconseguir era a casa meva. Era el primer dia de la fira de Tànger i la meva mare m'havia donat una mica de diners per anar-hi. En arribar a Tànger me'n vaig anar directament al port i vaig pensar "avui creuo si o si". M'havia comprat un vestit d'aquests per a l'aigua i unes aletes. Així que em vaig treure la roba i la vaig ficar, com sempre, en una bossa de plàstic hermètica que vaig lligar a la cintura, em vaig posar el banyador i em vaig tirar al mar, amb tan mala sort que els de seguretat del vaixell em van veure enfilar per pujar . Els guàrdies em diuen que baixi, però jo no els feia cas, així que, amb unes escales es van acostar a on jo estava i amb un pal acabat en punta em punxaven, fins que em vaig haver de tirar a l'aigua. Vaig donar la volta nedant al vaixell i ells es creien que havia marxat, però jo vaig pujar per l'altre costat.
 
Quan el vaixell es posa en marxa vaig tenir molta alegria, però quan surt del port i es fica en alta mar, la pressió de l'aigua era tan forta que em va arrencar la bossa de roba que tenia lligada a la cintura. En aquell moment jo estava segur que anava a morir. Va ser el pitjor dia de la meva vida. Mai havia passat tanta por. Em vaig agafar amb totes les meves forces, però algunes de les vegades, quan el vaixell baixava, l'aigua m'arribava al coll. Anava amb els peus recolzats en uns ferros i feia molt de fred perquè estàvem al novembre i ja era de nit perquè era l'últim vaixell del dia ".
 
Arribat aquest moment de la conversa em sorprèn que Soufian no ha deixat en un moment de somriure. "Quan el vaixell va arribar a Tarifa i ja havia atracat, una policia es va acostar amb una llanterna que il·luminava molt i anava revisant tota la coberta des del moll. Els qui em van veure em van dir que saltés i jo vaig saltar, però no podia moure els braços. No els sentia, els tenia totalment engarrotats i no em responien, no podia nedar. Em van tirar una corda i em van ajudar a sortir. En arribar a la comissaria vaig veure el meu cos en un mirall i el veia verd. Em vaig espantar molt. No entenia res del que em deien perquè no parlava res espanyol. Em van portar a comissaria on em van donar roba i on vaig estar tres dies. Després em van portar al centre de menors "El Cobre" d'Algesires. Allà vaig estar 5 mesos sense poder parlar amb la meva família perquè el número el portava a la bossa de roba que es va empassar el mar. Finalment un educador del centre em va crear un compte de Facebook i em va acceptar després d'uns dies un amic del meu barri. Li vaig demanar el número de la meva família i és així com vaig poder contactar amb ells. Ara estic bé gràcies a Déu i a Don Bosco que m'ha ajudat ".

Al final feliç de la història de Soufian, en la qual no tinc cap dubte, hi ha la mà de Déu, s'uneixen també un esdeveniment que vull compartir amb vosaltres per la seva significativitat: El primer contracte que la Fundació fa, com a educador, a un dels seus primers joves resilients, després de passar per tot el procés. En carta em referia a ell i a les seves paraules: "cadascú de vosaltres heu col·laborat perquè jo arribi fins aquí". Em refereixo a Abdelatif Laquiasi, que acaba de finalitzar la carrera universitària d'educador social i que entra a formar part de la nostra plantilla com a mediador i educador de Buzzetti. Aquest fet, guardant les distàncies, ens remet a l'origen de la nostra congregació salesiana i ens omple d'il·lusió i esperança.
 
 
 
Adjunts
Escribe un comentario
Últimes Notícies

El cartell anunciador de la Setmana Santa del municipi s'ha realitzat a partir d'una imatge de Pablo ...
El projecte està destinat a persones d'entre 18 i 26 anys.
340 joves viuen un cap de setmana de testimoniatges i activitats entorn de l'espiritualitat juvenil ...
Article d'opinió del salesià Josan Montull.
Dos alumnes del col·legi Salesians de Mérida han aconseguit una menció destacada en dos olimpíades d ...
La defensa davant el tribunal serà el 7 de març en Salesians Zaragoza
 
Notícies Opinió

Article d'opinió del salesià Josan Montull.
Article d'opinió de Josep Lluís Burguera.
6

feb

Article publicat a Foc Nou al número novembre-desembre 2017 escrit per Manu Olid.
Testimoni de Soufian, un jove de 21 anys, compartit per la Fundació Don Bosco.
8

ene

Article d'opinió de Josan Montull.
Article d'opinió publicat per l'Agència de Notícies Salesianes (ANS).
Article d'opinió de Georgette Chimali.
Article d'opinió del Rector Major Ángel Fernández Artime, publicat en ANS.
ver más
 

Dosatic S.L. © 2018
Site desenvolupat per DYNAMO 3.5

Política de Privacitat