Per FISAT
Va ser la segona residència d’acolliment de xiquets, xiquetes i adolescents de la Fundació Ángel Tomás- FISAT i es va convertir en el pilar de les iniciatives socials de Borriana. “Ja fa 10 anys que la Casa va obrir les seues portes als primers xics i xiques. Des d’aquell dia la llavor que molts salesians, salesians cooperadors, i família salesiana van somiar es va fer realitat. Hui 10 anys després, són cinc els projectes que s’emmarquen a Borriana, donant resposta a diferents necessitats de la infància i joventut més vulnerable”, explica Raúl Hernández, antic director de la casa i director de la plataforma social salesiana en la localitat.
El major assoliment ha sigut sens dubte convertir aquest recurs d’acolliment en una llar, a “la casa” de totes les persones que han passat. Educadors amb major i menor trajectòria dins del recurs com Raúl, Javi Burgos, Roberto España i el seu actual director, Alejandro Forcano, coincideixen en aquesta experiència.
“La Casa Don Bosco, durant aquests anys ha sigut llar i família on professionals, xiquetes i xiquets han compartit, han crescut i han viscut junts. Per a mi, formar part d’aquest somni ‘salesià’ ha sigut una de les millors aventures de la meua vida; moments apassionants i plens de vida queden en el meu record i en el meu cor, fent-me millor persona, millor educador salesià i millor cristià”. Raúl Hernández va dirigir el centre d’acolliment des dels seus inicis fins a 2020.
Javi Burgos recorda aquells inicis: “Recorde com si fóra ahir els dies previs a l’arribada dels xavals, les presses d’un equip que a penes es coneixia per tindre’l tot preparat i els nervis de qui estrena alguna cosa que no sap molt bé com funcionarà.
Els primers dies van anar arribant els xics i xiques a poc a poc, un dia dos, un altre tres… i en setmana i mitja estàvem funcionant a ple rendiment.
Si haguera de resumir 10 anys en una paraula, no tinc dubte que seria ‘alegria’. I per això evoluciona cada dia, perquè es treballa amb un somriure, amb bon humor, com una família i mirant amb esperança cada procés de cada jove”.
“Després de 10 anys a la Casa Don Bosco em sent part d’ella. És la meua segona casa. Per a mi ha sigut un privilegi formar part de la seua evolució, del seu creixement, dels seus errors i encerts. I sobretot d’haver conegut i viscut intensament amb tots els que per allí han passat, joves i treballadors”
Però, se senten a casa també els xiquets, xiquetes i joves que han passat o viuen en ella?
“La meua experiència em diu que la majoria de xavals, encara que en uns certs moments els pese viure ací, troben a la Casa Don Bosco l’espai d’acolliment, dedicació i afecte que necessitaven. D’altra banda, els professionals trobem una altra manera de dur a terme la nostra tasca basada en la familiaritat, en el vincle que es crea en compartir el dia a dia junts”, reflexiona Roberto.
“Malgrat portar diversos anys treballant a la Casa Don Bosco em continua cridant l’atenció que tant els professionals com els xavals que passen per ací parlen d’aquest lloc com “La Casa”. No és un centre, no és una residència, ni tan sols una llar, és La Casa.
M’arrisque a dir, i crec que no m’equivoque si dic que les persones que treballem ací tenim dues cases, la nostra casa i La Casa. Amb totes les seues històries, amb tots els moments de felicitat i alegria que són més que els mals glops. La Casa de totes les persones que volen sentir-se família. Amb determinant i en majúscules perquè és excepcional, és única, com La Casa no hi ha una altra”.
Alejandro Forcano, actual director, confia a continuar mantenint el llegat de Don Bosco”.
