1.- Al setembre de 2000, els 189 països membres de les Nacions Unides varen establir vuit propòsits de desenvolupament humà, els anomenats Objectius del Mil · lenni. A les portes de 2015 quina valoració fa de la consecució dels mateixos, especialment pel que fa a l’ensenyament primari universal?.
Tant en el cas de l’ensenyament universal com dels altres set grans Objectius del Mil · lenni, no s’han complit les previsions-que en alguns casos-ja eren molt inferiors a les que raonablement havien d’establir-perquè no hi havia voluntat per part de les grans potències de procedir, d’una vegada, a facilitar el desenvolupament sostenible. La "globalització neoliberal", havia ja abandonat les prioritats que es van fixar per al desenvolupament en fundar les Nacions Unides el 1945, quan la paraula clau per a la cooperació internacional era "compartir", i relegat a les Nacions Unides, substituint-les per grups plutocràtics de 7 o 8 països, basant tota la seua acció en les lleis del mercat i no en els "principis democràtics" tan lúcidament establerts en el preàmbul de la Constitució de la UNESCO.
En efecte, en acabar la segona gran guerra, el 1945, es va establir amb gran clarividència que a partir d’aleshores havia de construir la pau i tenir presents permanentment a les generacions futures. Esta era la tasca principal dels ciutadans, dels "pobles". No em canse de repetir que hui hauríem d’adoptar de nou a escala mundial el principi de la Carta de les Nacions Unides: "Nosaltres, els pobles … hem resolt evitar a les generacions futures l’horror de la guerra". Este compromís suprem de cada generació amb la següent, que tant subratllava el mateix president Nelson Mandela, hauria ara inspirar les transformacions inajornables que la igual dignitat humana exigeix.
"No hi ha diners" va ser la resposta que van rebre les promotors dels Objectius del Mil · lenni del "gran domini" (militar, financer, mediàtic i energètic) a finals del segle XX. La vergonya col · lectiva que cada dia moren d’inanició més de 50.000 persones, de les quals la majoria xiquets i xiquetes d’1 a 5 anys d’edat, alhora que s’inverteixen en despeses militars i artificis bèl · lics gairebé 4.000 milions de dòlars, no solucionava amb el sistema que, a curt termini, procurava la seua pròpia expansió sense tenir en compte les necessitats del conjunt de la humanitat. En efecte, els seus "beneficis" es referien exclusivament al 20% dels habitants de la Terra, que habiten al "barri pròsper" del veïnat universal. La resta dels éssers humans, vivien i viuen, en un gradient progressiu de precarietats, fora d’esta "àrea protegida".
En els últims anys les coses han canviat molt, i el poder ciutadà, que ja pot ara expressar-se, procurarà els canvis radicals que es requereixen i que situaran als Objectius del Mil · lenni en altres escales, refundant a les Nacions Unides i dotant a les mateixes dels mitjans personals, financers i tècnics indispensables.
I la prioritat referida a l’educació no serà la de "ensenyament primari universal" sinó que, com va establir la UNESCO el 1990, serà la "educació per a tots al llarg de tota la vida".
2. – Cal seguir augmentant l’ajuda internacional per al desenvolupament en programes educatius? De quina manera influeix l’educació en el desenvolupament dels pobles més empobrits?
No hi ha hagut "ajuda internacional". En realitat, la "ajuda" es va substituir ràpidament pels "préstecs", concedits en condicions draconianes, d’un Banc Mundial que hi havia ja omès el seu cognom original ("per a la Reconstrucció i el Desenvolupament") i que acompanyava els crèdits exigint al prestatari la reducció dels efectius administratius, la privatització i la realització de grans obres d’infraestructures, que el mateix prestador s’encarregava de portar a efecte. El "ajust estructural" ha sigut una altra de les ominoses imposicions a qui en lloc de facilitar el desenvolupament integral, endogen, sostenible i humà de tots els països, es dedicaven, pura i planament a explotar-los.
Fa poc OXFAM ha publicat que hi ha actualment 85 persones que tenen una riquesa equivalent a la mitat de la humanitat (3.300 milions d’éssers humans). En conseqüència el que cal fer, amb gran rapidesa per no arribar a punts potencialment irreversibles, és completar la Declaració Universal dels Drets Humans amb un context de democràcia genuïna, que permeta el seu ple exercici a tots els éssers humans. Tota la resta, seran pegats, solucions aparents per seguir impedint que siguen "els pobles" els que prenguen el destí comú a les mans. En el disseny de Roosevelt, el Sistema de les Nacions Unides es trobava compost, al voltant del nucli de l’ONU, per institucions relacionades amb el treball (OIT), la salut (OMS), l’alimentació (FAO), l’educació, la ciència i la cultura (UNESCO), la infància (UNICEF), el desenvolupament (PNUD) … Hi havia, doncs, unes "prioritats" que deuen ara substituir, en una economia de desenvolupament global basada en el coneixement, a l’actual economia d’especulació, deslocalització productiva i guerra. Estes prioritats són alimentació; aigua potable; salut; medi ambient; educació i pau.
Cal un gran clam popular, una gran mobilització pacífica liderada per les comunitats acadèmica, científica, intel · lectual, artística, … creadora, en suma. Són els ciutadans "educats", és a dir, lliures i responsables, segons la immillorable definició de la UNESCO, els que han de liderar esta gran inflexió històrica que s’acosta.
3. – A Espanya, l’escola patix retallades ara a compte de la crisi, però realment patix un problema encara més greu al no tenir acordat un Pacte d’Estat d’Educació. Quines possibilitats hi ha que això canvie? Quins passos haurien de donar els partits polítics per deixar de banda les diferències i acordar una llei d’Educació estable i independent del partit polític que estigua al capdavant del govern?
El primer que s’ha de canviar és l’actual sistema democràtic que, disposant un dels partits de la majoria absoluta parlamentària, pot imposar lleis que atenen només els interessos i punts de vista d’una part de la població. Hi ha quatre pilars de la democràcia genuïna que no poden decidir d’esta manera "legal" però antidemocràtica (la paraula "absoluta" i democràcia, són incompatibles): la justícia, l’educació, la sanitat i la ciència. Això requerix un gran pacte nacional que fins ara no ha pogut establir-se però que -han de prendre nota d’això els líders polítics- no tardarà a constituir una gran "marea" a escala nacional i internacional, perquè ara els ciutadans tenen consciència global, són "ciutadans del món" i poden expressar-se lliurement.
No són els informes d’una institució internacional de caràcter primordialment econòmic, l’OCDE, els que ha d’inspirar els canvis educatius sinó les d’aquelles que estan especialment dedicades a l’educació en els seus diferents graus, com la UNESCO, que reben i difonen les experiències de un gran nombre de docents, pedagogs, filòsofs, sociòlegs … l’Informe sobre l’Educació en el Segle XXI de la Comissió que va presidir a principis de la dècada dels 90 Jacques Delors, pot orientar molt bé quins han de ser els vímens essencials de les noves grans directrius educatives.
4. – A més de l’escola com a estructura formal Quins altres agents influïxen en l’educació com a ciutadans responsables dels xiquets i xiquetes al nostre país?
És clar que l’escola és absolutament essencial en el procés educatiu – "l’escola és el nostre futur, el nostre camí i el nostre somni, deia fa uns dies una estudiant d’Almeria – però l’educació és una cosa quotidiana, i l’aprenentatge a ser, a conèixer, a fer, a viure junts, a emprendre … té lloc per la confluència de totes les dimensions de la vida real: en primer lloc, la família, els progenitors, que seguixen sent els grans protagonistes de l’educació; el context familiar; els mitjans de comunicació; les tecnologies de la informació; la societat en el seu conjunt. Hem tenir-los tots molt en compte: l’escola és fonamental, però és la responsabilitat de tots formar ciutadans del món, amb consciència global, que puguen aclarir horitzons hui tan ombrius i il · luminar els camins del demà.
5. – Què podem fer, des de les ONGD, per seguir construint una ciutadania activa que sigua motor de canvi cap a millors cotes de justícia social?
Les ONGD han de seguir treballant amb la mateixa solidaritat ("intel · lectual i moral") amb que ho han fet fins ara i, al mateix temps, afavorir i enfortir que sigua la veu de tots els ciutadans la que s’expressi i permeta dur a terme el objectiu més important: la qualitat d’educació per a tots els éssers humans. D’això depèn la seua mateixa dignitat. D’això depèn que el llegat que deixen les actuals generacions a les futures sigua el que correspon a aquest "nou començament" que la Carta de la Terra enuncia tan oportunament.
El temps del silenci ha conclòs. Unim veus i mans-mans ja sempre esteses i mai més alçades ni armades per afavorir l’adveniment d’este altre món possible que anhelem.
Les ONGD han sigut, són i seran pedra angular del nou edifici.
