MC 14,12-16.22-26
El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l’anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: «On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual?» Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: «Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l’allotjareu per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar.» Els deixebles se n’anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual. I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: «Preneu-lo: això és el meu cos.» Després prengué el calze, digué l’acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: «Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins el dia que en beuré de novell en el regne de Déu.» Després de cantar l’himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.
Quatre reflexions:
1.- PREPARATIUS PER AL SOPAR. Jesús indica quan, com i on ha de preparar el sopar Pasqual. Els deixebles es troben una gran sala parada, amb estores i coixins. Ells a més prepararen el sopar. Suggereix que les coses no es poden improvisar i hem d’estar predisposats als petits detalls i als grans moments.
Preparatius… el camí, no improvisació, detalls…
Ho fem així nosaltres?
Al darrer sopar:
2.- DIGUÉ L’ACCIÓ DE GRÀCIES, Jesús té present al Pare i el fa present donant gràcies.
Fem present Déu en les nostres vivències i accions? Donem gràcies?
3.- «US ASSEGURO QUE JA NO BEURÉ MÉS DEL FRUIT DE LA VINYA FINS AL DIA QUE BEGUI VI NOU EN EL REGNE DE DÉU…» Anuncia que al regne de Déu és on es troba el vi nou.
El vi nou és en el regne de Déu… Vi de la collita de l’any, el vi nou de pagès és un vi elaborat exclusivament a partir de varietats autòctones conreades i obtingut amb els mètodes propis. Aquest vi només es pot trobar com un producte més de la terra i el treball del pagès.
Jo visc en el regne de Déu, allà on sóc i amb els qui em relaciono…
Conreo i construeixo regne? Com ho faig?
4.- I per últim PREGUEM JUNTS els salms.
Comparteixo, prego amb el grup?
Del Salm 116
Com podria retornar al Senyor
tot el bé que m’ha fet?
Invocant el seu nom i alçant el calze
per celebrar la salvació.
Compliré les meves prometences,
fent-ho davant el poble.
El calze de la benedicció és comunió amb la sang de Crist…
Carta de comiat als seus amics
Atribuït a Gabriel García Márquez
«Si per un instant Déu s’oblidés que sóc un titella de drap i em regalés un tros de vida, possiblement no diria tot el que penso, però en definitiva pensaria tot el que dic.
Donaria valor a les coses, no pel que valen, sinó pel que signifiquen.
Dormiria poc, somiaria més, entenc que per cada minut que tanquem els ulls, perdem seixanta segons de llum.
Caminaria quan els altres es paren, despertaria quan els altres dormen.
Escoltaria quan els altres parlen, i com gaudiria d’un bon gelat de xocolata!
Si Déu m’obsequiés un tros de vida, vestiria senzill, em llençaria de cara al sol, deixant descobert, no solament el meu cos sinó la meva ànima.
Déu meu, si jo tingués un cor, escriuria el meu odi sobre el gel, i esperaria que sortís el sol.
Pintaria amb un somni de Van Gogh sobre les estrelles un poema de Benedetti, i una cançó de Serrat seria la serenata que els oferiria a la lluna.
Regaria amb les meves llàgrimes les roses, per a sentir el dolor de les seves espines, i l’encarnat petó dels seus pètals… Déu meu, si jo tingués un tros de vida… No deixaria passar un sol dia sense dir-li a la gent que estimo, que l’estimo.
Convenceria a cada dona o home que són els meus favorits i viuria enamorat de l’amor.
Als homes els provaria què equivocats estan al pensar que deixen d’enamorar-se quan envelleixen, sense saber que envelleixen quan deixen d’enamorar-se!
A un nen li donaria ales, però li deixaria que ell sol aprengués a volar.
Als vells els ensenyaria que la mort no arriba amb la vellesa, sinó amb l’oblit.
Tantes coses he après de vostès, els homes… He après que tot el món vol viure en el cim de la muntanya, sense saber que la veritable felicitat està en la forma de pujar l’escarpada. He après que quan un nounat estreny amb el seu petit puny, per vegada primera, el dit del seu pare, el té atrapat per sempre. He après que un home només té dret a mirar a un altre cap a baix, quan ha d’ajudar-li a aixecar-se.
Són tantes coses què he pogut aprendre de vostès, però realment de molta cosa no hauran de servir, perquè quan em guardin dintre d’aquella maleta, infeliçment m’estaré morint.»
Que cadascú miri què pot fer pels altres. No ajudarem a millorar res si no ens hi impliquem de forma activa.
