En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué tots sols dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells: els seus vestits es tornaren fulgurants, i eren tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Se’ls aparegué Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Llavors Pere diu a Jesús: «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt! Hi farem tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» No sabia pas què dir, d’esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els cobria, i del núvol estant va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.» Immediatament, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells. Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d’entre els morts».
Crec amb tot el cor, tot i que deia:
«Que en sóc, de dissortat»,
al Senyor li doldria la mort dels qui l’estimen.
Ah, Senyor, sóc el vostre servent,
ho sóc des del dia que vaig néixer.
Vós em trencàreu les cadenes.
Us oferiré una víctima d’acció de gràcies,
invocant el vostre nom.
Compliré les meves prometences,
ho faré davant del poble,
als atris de la casa del Senyor,
al teu bell mig, Jerusalem.
Canta: Amaia Montero
Pujar a la muntanya, baixar al fons del nostre ésser… i trobar-te. Una trobada que no em deixa indiferent, que “em dóna ganes de més trobades”… Serà que t’estimo? Si és així, aquesta relació sembla que te futur, perquè Tu em fas feliç…
Quiero ser, una palabra serena y clara.
Quiero ser, un alma libre, de madrugada.
Quiero ser una emigrante, de tu boca delirante,
de deseos que una noche convertiste en mi dolor.
Quiero creer, quiero saber,
que dormiré a la verita tuya.
Quiero esconderme del miedo
y mirar de una vez
los ojos que tiene la luna.
Quiero cantar a la libertad.
Y caminar cerca del mar,
amarradita siempre a tu cintura,
que esta locura de amarte no puede acabar
por mucho que te entren las dudas
de si eres tú el que me hace tan feliz.
Quiero ser, la que te juré amor eterno.
Quiero ser, una parada en la estación que lleva tu nombre.
Quiero ser el verbo puedo, quiero andarme sin rodeos,
confesarte que una tarde empecé a morir por ti
Quiero creer, quiero saber,
que dormiré a la verita tuya.
Quiero esconderme del miedo
y mirar de una vez
los ojos que tiene la luna.
Quiero cantar a la libertad.
Y caminar cerca del mar,
amarradita siempre a tu cintura,
que esta locura de amarte no puede acabar
por mucho que te entren las dudas
de si eres tú el que me hace tan feliz.
