En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’hi acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»
Déu ja no és només patrimoni dels jueus, el Déu de Jesús és comunitat d’amor, i per això els cristians som enviats al món per donar testimoni d’aquest amor i compartir-lo amb tothom.
Estic obert/a al diàleg amb Jesús? Com ho faig?
Em sento escollit/da i per tant enviat/da a transmetre l’amor de Déu?
De quina manera puc incorporar a més persones a ser deixebles de Jesús?
En les vostre paraules i en les vostres actituds, descobreixo el gran amor que us uneix amb el Pare i la vostra confiança en l’acció de l’Esperit Sant.
Ens reveleu que també nosaltres som membres estimats de la família de Déu.
Ens dieu que el Pare ens estima tant que us ha enviat al món per salvar-nos i per revelar-nos el seu amor.
Ens tracteu com a amics i germans i mai no ens deixareu orfes, perquè esteu sempre amb nosaltres.
Per ajudar-nos a viure com a fills i filles del Pare i a estimar-nos com a germans, ens heu donat l’Esperit Sant.
Gràcies per tot el que ens heu revelat i per l’amor que ens heu manifestat.
Estic content de tenir-vos com a germà.
Quan havia recorregut gairebé tres carrers, es va trobar amb una velleta que estava asseguda al parc observant els coloms. El nen es va asseure al costat seu i va obrir la seva motxilla. Estava a punt de veure un suc quan es va adonar que la velleta semblava tenir molta gana. Aleshores li va oferir un panet. Ella el va acceptar molt agraïda. El seu somriure era tan bonic que el nen va voler veure-la una altra vegada. Li va oferir el seu suc. I de nou ella va tornar a mostrar el seu preciós somriure. El nen estava encantat.
Tots dos es van quedar allà tota la tarda menjant i somrient, però cap dels dos va dir cap paraula.
Quan va començar a enfosquir, el nen estava cansat i es va aixecar per anar-se’n a casa. Abans d’haver fet poques passes, es va girar, va córrer fins a la velleta i li va fer una abraçada. Ella li va regalar el millor dels somriures.
Quan el nen va obrir la porta de casa seva, la seva mare, sorpresa per la felicitat que mostrava, li va preguntar el motiu. Ell va respondre:
-he dinat amb Déu. I saps què? Ella té el somriure més maco que he vist mai!
També la velleta va arribar molt feliç a casa seva. El seu fill, sorprès per la pau que irradiava la seva cara, li pregunta:
– Mare, què has fet avui que t’ha fet tan feliç?
I ella va dir: he menjat panets al parc amb Déu. I saps què? És més jove del que esperava…
José Carlos Bermejo “Regálame más cuentos con salud”
