“No pot haver-hi un diàleg autèntic si no som capaços d’obrir la ment i el cor, amb empatia i sincer acolliment cap a aquells als quals parlem”, així va dir el Papa als bisbes asiàtics que participaven en el Dia de la joventut asiàtica, el passat 17 d’agost en el santuari de Haemi. Després, amb la seua persona i la seua forma d’actuar, més que amb paraules, s’hi va mostrar com un vertader model de comunicació.
Comunicar és entrar en contacte real amb les persones.
No és una cosa nova veure que el Papa abraça les persones amb discapacitats o els xiquets. El Papa Francesc revela una genialitat pròpia. En el saló on estaven reunits els xiquets abandonats de Kkottongnae, estava un xiquet de dos o tres anys, amb dany cerebral, que continuava xuclant-se els dits. El Papa s’hi va acostar i li va mirar fixament per a saludar-ho. Després, davant la sorpresa general, ho va alçar i va posar el seu dit en la boca del bebè i es va quedar mirant al xiquet amb dolçor; el xiquet, tranquil xuclava el dit del Papa. En aqueix moment, els ulls del xiquet es van trobar amb els de el vertader Papa. I ho va demostrar amb un somriure d’àngel.
Comunicar és diàleg, no monòleg.
“Volen escoltar tot aquest llarg discurs o prefereixen fer-me preguntes deixant-me simplement dir alguna paraula?” L’exclamació unànime dels estudiants va omplir l’auditori: “Escolta les nostres paraules, per favor!” Jo estava en l’escenari, així que podia veure el que la gent no podia. El Papa anotava les preguntes dels joves, però després responia en anglès i en italià, sempre improvisant. Clarament volia un diàleg que passara de cor a cor, no el seguir un text escrit amb antelació.
El diàleg autèntic requereix una gran capacitat d’empatia. El repte és no limitar-se a escoltar les paraules que uns altres pronuncien, sinó captar la comunicació no verbal de les seues experiències, esperances i aspiracions, de les seues dificultats i del que més valoren. El Papa ensenya a tots que la comunicació requereix obertura de ment i cor per a acceptar a persones i cultures.
Comunicar és construir el regne de Déu.
“En aquest esperit d’obertura als altres, espere fermament que els països del continent amb els quals la Santa Seu encara no té un relació plena, no dubten a iniciar un diàleg per al benefici de tots”: el Papa no calla ni té por d’abordar els problemes que impedeixen la vertadera llibertat de l’Església. El que diu als bisbes d’Àsia és la proposta d’un diàleg obert amb els països de la zona que encara no tenen relacions diplomàtiques amb la Santa Seu, com Xina, Corea del Nord, Vietnam, Myanmar, Laos o Brunei.
Comunicar és seguir l’exemple de Crist.
El diàleg entre Déu i els homes va ser una persona de carn i os, que vivia enmig dels homes, experimentant alegries i sofriments. Solament si se sintonitza veritablement de cor a cor amb ells, els homes poden de nou sentir la veu de Déu. Açò és el que el Papa Francesc ha ensenyat a tots en el seu viatge apostòlic a Corea.
