És com un nou mantra que es repeteix sense parar, i fins i tot ha estat cantat en aquesta bella cançó de John Lennon, que imagina un món sense religió- i sense possessions, sense ambició, sense….. tot el que va desaparèixer, per exemple, a la URSS, i ja sabem amb quins resultats, però no anaven per aquí les meves reflexions. Tornem al tema actual. Cada vegada que un fanàtic provoca una massacre, tornen les queixes ploraneres dels qui acusen les religions de provocar tots aquests desastres. O sigui, que si no acaben d’una vegada per totes amb les creences és per elegància, però aboquen sobre les religions una mirada de perdonavides, com dient: “Ja podeu donar gràcies que us tolerem”.
No entraré en anàlisis profundes, que a aquestes hores de la nit d’un dissabte, després d’una setmana atrafegada se’m fan costerudes. Però relataré la meva experiència directa – no m’ho han explicat- que he viscut en un país en el qual han conviscut sense problemes les diferents religions, i en el qual el cristianisme és minoria minúscula. Em refereixo al Mali, que aquests dies ha sortit tristament a les notícies a causa d’un altre salvatge atemptat.
Vaig dirigir durant deu anys un centre de formació professional a Sikasso, que acollia a més de dos-cents nois i noies entre 16 i 20 anys, alumnes de formació professional. D’ells, més del 70 per cent eren musulmans, així com la meitat del professorat. Això no impedia que féssim un projecte educatiu comú, basat en els valors de convivència i respecte mutu inspirats en les nostres religions.
Mai he trobat oposició al fet de proposar objectius educatius tals com la convivència, el respecte mutu, la lluita per la justícia… tots estàvem d’acord. Al centre hi havia una hora de formació religiosa que estava en el currículum. Jo he impartit religió com a cultura religiosa, i he explicat als musulmans conceptes de la història de l’Islam que ells desconeixien. Els cristians també seguien aquest curs, Un altre any parlàvem del cristianisme com a font de cultura, i configurador de la història d’occident. Els musulmans sabien que jo era cristià, i no renunciava a la meva fe pel fet d’endinsar-me a explicar-los conceptes islàmics, encara que els deia moltes vegades…. “sobre això, millor consulteu el vostre imam”. Quan explicava el cristianisme, ho feia sense pretensions proselitistes…. descrivia en què creiem els cristians, i de vegades els alumnes d’una i una altra religió em feien preguntes comparant com ambdues religions enfocaven el tema. Els divendres al matí teníem catequesi per als cristians, i els musulmans feien estudi. Fins que un dia els professors musulmans em van preguntar si ells podrien també impartir formació islàmica, cridant a una persona de la seva confiança. Els vaig dir que sí, amb dues condicions: primera, havia de ser gratuïta, ja que els cristians mai no paguem els catequistes, i segona: havia d’estar d’acord amb la dinàmica de respecte que era pròpia del nostre centre professional. Si hi havia un mínim gest de fanatisme, s’acabava l’experiència. Els feia a ells responsables de l’elecció de la persona. Això va funcionar durant deu anys. Sense cap problema.
Arran de les festes cristianes, alguns professors i alumnes musulmans assistien com a espectadors a les celebracions religioses cristianes. D’altra banda, els cristians teníem el costum d’anar en grup a visitar els musulmans quan celebraven la Festa del Be. Els musulmans ens visitaven a les nostres cases, als cristians, arran de la festa de Pasqua i de Nadal. Les festes d’una religió eren les festes de tots. No era rar rebre cuixes de xai d’alguna família que volia associar-nos a la festa. I així tot.
Les nostres respectives religions no van ser trinxeres, sinó ponts. I això no era un cas aïllat. A Mali tot era així. Hi havia una gran cura de no molestar els altres en la seva religió. Tots sabíem que allò era una garantia de convivència. Quin contrast amb la grolleria i el mal gust pels quals alguns invoquen el dret a la llibertat d’expressió, confós amb la facultat de ferir els altres en el més profund de les seves creences; a ficar el dit a l’ull, a picar on més dol. Quina gent més sàvia la d’aquell país que entenia tot això sense necessitat de moltes explicacions! A la nostra Europa, embriagada dels seus drets, aquests es reivindiquen com a armes llancívoles, sense pensar en les conseqüències. Reivindicacions d’adolescents que fan ús de les seves llibertats, com el que deixa anar un pet en un funeral, simplement perquè li ve de gust, i vol manifestar així la seva llibertat sense cap mena de lligam.
A Mali he après molt de la gent. M’han ensenyat com cal escoltar sense interrompre, intentant entendre el que diu l’altre, fent esforços per construir i buscar el que uneix, en comptes d’excavar trinxeres en nom de la llibertat. He vist un genuí desig d’harmonitzar; de viure malgrat les diferències; d’aconseguir el consens. En definitiva, una finesa que sovint no es troba en la nostra societat occidental, cega i sorda davant tot el que no entén, i tan arrogant que no admet lliçons de ningú.
A l’hora d’escriure aquestes línies sé que han canviat moltes coses a Mali. Però sempre per causes alienes a la mentalitat conciliadora dels malians: Per guerres preparades des de despatxos presidencials d’Europa; per desigualtats provocades per governs corruptes que tant han beneficiat els interessos de companyies multinacionals; per escalades bèl·liques de les quals es beneficien les fàbriques d’armament, que sempre fan negoci, caigui qui caigui, i no dubten de vendre armes als anomenats enemics d’Occident. Per provocar cops d’estat quan han triat governs que no estaven dins del considerat políticament correcte. Sí, moltes causes per entendre la gènesi d’aquest odi salvatge i cec, que ara ens colpeja. I és cert que molts grups violents han trobat en
l’Islam el nexe d’unió que els ha reforçat com a grup. Però les causes de l’odi cal buscar-les més enllà de la religió. És clar que és més fàcil carregar contra les religions. Així no es veu tota la resta. No sigui que els ciutadans comencin a fer-se preguntes incòmodes.
l’Islam el nexe d’unió que els ha reforçat com a grup. Però les causes de l’odi cal buscar-les més enllà de la religió. És clar que és més fàcil carregar contra les religions. Així no es veu tota la resta. No sigui que els ciutadans comencin a fer-se preguntes incòmodes.
