Ens referim al Club de Fútbol Villarreal; el club ha pres una excel·lent iniciativa que porta el nom d’ “Ensinistrament en valors”; la duen a terme amb tots els seus equips de les divisions inferiors, de manera progressiva, ordenada i sistemàtica.
Us invito a veure i llegir el reportatge pel que fa al cas, accedint als dos enllaços següents:
– Entrenar en valors: descobreix el nou mètode del Vila-real
– Vila-real: escola de valors
Què us en sembla? No sé si darrere d’aquesta iniciativa hi haurà algun antic alumne salesià, tanmateix, el que sí és ben cert, és que la “salesianitat” d’allò que el CF Villareal està fent és inequívoca i contundent.
La meva primera reacció ha estat la de donar gràcies a Déu perquè, des d’una institució de naturalesa professional i esportiva, estiguin duent a terme quelcom tant educatiu com això. Que persones immerses en el negoci del futbol siguin capaces de posar al bell mig de les seves preocupacions la figura de nens i joves, més que no pas el seu rendiment professional i econòmic, això sí que és una molt bona notícia. I tant que ho és!
Tot seguit, la meva reacció ha estat senzillament la de deixar-me interpel·lar. “I nosaltres, salesians de Don Bosco, què estem fent en el món de l’esport i a través de l’esport?”. En el nostre ADN salesià, l’esport ocupa un lloc important; forma part de la nostra tradició, constant en el temps i universal en l’espai, la promoció de l’esport com activitat, mitjà i instrument educatiu. En efecte, l’esport serveix, en primer lloc, per atreure i retenir molts joves que no es mobilitzarien pas per motivacions religioses o estímuls culturals; serveix, a més a més, per a la socialització i la vivència de valors intrínsecs a l’activitat esportiva, que no són pocs: la disciplina, el treball en equip, el respecte als reglaments i a les persones, el fet de saber guanyar i perdre, la capacitat d’esforç i de treball, etc.
Una queixa que ha estat sovint present enmig nostre pel que fa a l’esport, és que allò que va néixer com a mitjà i instrument, s’esdevé fàcilment un fi. Ens quedem doncs a mig camí i desaprofitem les potencialitats educatives i evangelitzadores de quelcom tant atraient per als joves com és l’esport.
A més d’anar a fons en les possibilitats educatives intrínseques a l’esport en si mateix, no podríem aprofitar l’estructura i organització d’equips, entrenadors i directius, per a llançar iniciatives de caràcter social i també de contingut explícitament evangèlic i religiós?
L’esport ha d’estar inserit i ha de participar del Projecte Educatiu i Pastoral de la casa salesiana i, en conseqüència, ha de ser ocasió de creixement com Comunitat Educativa i Pastoral, i de desenvolupar i treballar en cada persona les quatre dimensions del PEPS: l’educativa cultural, l’evangelitzadora catequètica, la social associativa i la vocacional.
La pràctica esportiva no està renyida amb el recorregut d’un itinerari d’Educació en la Fe; tot el contrari, li ofereix el substrat de l’equip com un grup ja constituït, de la regularitat a l’assistència als entrenaments i partits, de l’ambient de llibertat i de satisfacció en què hom desenvolupa l’activitat
És evident que, per a què tot això esdevingui una realitat, cal una forta dosi de convicció i de decisió per parts dels salesians i dels directius dels nostres clubs esportius o activitats extraescolars; claredat en la proposta als joves i als pares des del primer moment; formació dels entrenadors i tècnics a fi que siguin autèntics educadors esportius i acompanyants – catequistes dels equips. I tot això exigeix esforç, dedicació, acompanyament i aplicació de recursos.
La iniciativa del CF Villarreal ens interpel·la. Ells ho estan fent; i per què no ho podem intentar nosaltres? Estic convençut que podem fer més i millor, que l’esport pot seguir sent una activitat fecunda pastoralment i vocacional.
Ens hi llancem?
