L’arquebisbe de Montevideo és afable, entusiasta i jovial. En aquesta entrevista parla de l’Església i les matèries que la concerneixen. Respon sobre tots els temes, encara aquells més controvertits que ja ha tocat moltes vegades; entén que és part del seu rol, un rol que suma cada vegada més responsabilitats. Començat el 2015, el Papa Francesc va anunciar el seu llistat de nous cardenals i entre ells, per segona vegada en la història, es va colar un uruguaià.
Per al cardenal, la comunicació no és solament un tema de contingut, sinó també de forma, la qual cosa constitueix un dels problemes de l’Església. "Crec que usa un llenguatge que és para iniciats i no per a tots, especialment xiquets i joves. Si el missatge que transmeteu és llarg, amb paraules difícils ells desconecten. El que antigament feia l’Església, amb gent que predicava i convocava solament amb la paraula, no existeix". A entendre açò, creu, radica l’ona de simpatia que ha despertat el Papa Francesc. El discurs del pontífex ha revelat, a més, esperançadors signes d’obertura en una institució que s’ha caracteritzat més aviat pel seu dogmatisme.
—El món es mou ràpidament, el model de família es va revolucionar en l’últim segle: avui hi ha llars monoparentals, matrimonis homosexuals, famílies assemblades, dones que decideixen tenir fills soles per mètodes de reproducció assistida. Pot l’Església acompanyar açò sense renunciar a les seues bases?
—Aqueixa és la paraula clau: acompanyar. L’Església ha d’acompanyar tota situació humana, siga la que siga. Una altra cosa és que avale o promoga tot tipus de relació entre els éssers humans. Nosaltres creiem en un pla de Déu on l’home troba la seua felicitat i la seua realització, i en el familiar és amb parella d’home i dona, amb els seus fills. A les altres situacions l’Església les ha d’acollir, amb la consciència que són tots són éssers humans. Per exemple: un bebè de proveta. L’Església podrà no estar d’acord amb que un xiquet haja sigut engendrat no en un acte d’amor sinó en un laboratori, però aqueix xiquet té òbviament tota l’absoluta dignitat humana, és un fill de Déu.
—Que l’Església accepte aquestes realitats és també una qüestió de supervivència…
—No, jo crec que no. Entenc el que dieu. Però no és que l’Església tracte de sobreviure, perquè no és una fi en si mateixa. En aqueix cas, perdria el seu sentit. L’Església no necessita sobreviure per ella, sinó per a mantenir viva la memòria de Jesucrist, que és la seua raó de ser. Òbviament, cal estar atents als signes dels temps. Si jo parle ara de la mateixa manera que ho feia en l’època dels romans, em vaig quedar en el passat. El llenguatge, les maneres, l’estil, la comprensió de la situació humana, açò s’adapta. Però el missatge no, perquè el que no canvia és Jesucrist.
—Vostè va perdre als seus pares molt primerenc, a un germà jove i fa poc a una germana. Mai s’enutja amb Déu?
—Claaaar (riu). Però bé… un s’enutja amb els seus pares a voltes, és part d’una realitat d’amor. Amb els meus germans hem discutit molt, barallat, però mai ens deixem de parlar. Quan va morir el meu germà Martín, fa 20 anys, va ser un colp molt dur. Tenia 37 anys, tres fills molt menuts, una carrera política. I era com reviure tot el dels meus pares. Pregant els salms, hi havia un que jo li repetia molt a Déu: "El vostre poder, Senyor, m’assegurava l’honor i la força, però vau amagar el vostre rostre i vaig quedar desconcertat". Una expressió tal qual: jo havia sentit que el Senyor havia mirat per a un altre costat. El meu germà va morir per un error de diagnòstic. Va tenir una trombosi en la cama, en un viatge, i quan va arribar li van dir que era un dolor muscular, llavors va estar dues setmanes amb la trombosi, fins que… Bé, podria no haver passat. Però mai deixe de creure que Déu existeix, per més que un no ho entenga. En morir els meus pares, el plantejament que em vaig fer va ser: jo no era un ignorant que no sabera que morien xiquets de fam, o que a uns altres els passaven tragèdies, i jo seguia creient en Déu. Si quan les coses els passaven a uns altres jo creia, ara, perquè em va tocar a mi, deixe de creure? Em semblava una actitud mitjà egoista.
