Rafael Sabé és un missioner salesià que, des de l’agost de 2012, està instal•lat a Guinea Conakry, un dels països més colpits per l’Ebola. En aquesta entrevista ens explica quina és la situació actual al país i fa un repàs de la seva trajectòria com a evangelitzador a l’Àfrica. El seu relat revela, també, les condicions en què viuen els infants amb qui té contacte i com eren i són els famosos enterraments que tants maldecaps han portat a les autoritats sanitàries. "Un cop acabats els estudis de dret a Barcelona, vaig sentir dins el meu cor el desig de donar-me a l’educació dels joves com ho va fer Sant Joan Bosco", afirma.

Ets missioner salesià des de fa més de dues dècades. Com és que et vas decantar per aquest camí?

Una vocació de missioner no s’improvisa. Deixar una família i un país que estimes és el fruit de l’educació que has rebut com un do dels pares. Des de ben petit, els meus pares em van transmetre la capacitat de deixar-me ordenar la vida per la caritat. Us posaré un exemple. El meu pare era ramader. Un dia, el veterinari va venir a vacunar totes les vaques que teníem i es va equivocar d’injecció. Com a conseqüència totes les vaques van haver d’avortar. Això ens va portar un greu perjudici econòmic. Quina va ser la reacció del meu pare? Aquell mateix dia, al vespre, el veterinari va venir a disculpar-se. Jo, aleshores, tenia deu anys i el testimoni de perdó donat pel meu pare no l’he oblidat mai.

Quan va començar tot?

Un cop acabats els estudis de dret a Barcelona, vaig sentir dins el meu cor el desig de donar-me a l’educació dels joves com ho va fer Sant Joan Bosco. El 1992, després dels Jocs Olímpics, vaig aterrar a Abidjan, la principal ciutat de Costa de Marfil, on vaig començar a treballar amb els infants dels carrers del popular barri de Koumassi. Més endavant, vaig estar durant un any a Duékoué i dotze més a Korhogo. Mai podré oblidar l’esclat de la guerra civil el 19 de setembre del 2002 i l’opció dels salesians de romandre al país.

Quina fou la resposta humanitària?

Durant el primer any de guerra, totes les escoles estaven tancades. Amb la col•laboració d’UNICEF i les cinc parròquies de la ciutat, vam posar en marxa una escola informal amb més de nou mil alumnes. L’objectiu era oferir un espai preventiu on es pogués viure en un ambient de pau, donar als nens i nenes la possibilitat d’anar a l’escola i impedir que molts infants esdevinguessin nens soldats.

Després vas canviar de país…

Del 2006 al 2012, el provincial em va enviar a Togo, concretament a la ciutat de Kara, on els salesians tenim diferents projectes com una escola professional, un col•legi, un institut i diferents programes de treball amb els joves de la universitat. Una de les tasques que més em va marcar va ser treballar amb els "nens dimoni". Vam salvar centenars d’infants que havien estar rebutjats per les seves famílies en ser considerats bruixots.

Finalment, aterres a Guinea Conakry. Què t’hi vas trobar quan hi vas arribar?

L’agost del 2012 van enviar-me a Guinea Conakry. Per a mi, el canvi va ser molt gran, ja que a Guinea no hi havia electricitat, aigua, telèfon, ni tampoc moltes altres coses que Costa d’Ivori o Togo sí que oferien. A Siguiri, la nostra parròquia ajuda molts pobles i en el camp educatiu treballem amb una escola primària i una escola professional.

Fa un any i mig es va alertar de l’aparició d’un nou brot d’Ebola. Com es van viure els inicis?

L’Ebola va començar a Guinea el desembre 2013, però no es va conèixer oficialment fins al març de 2014. Aquests mesos d’incertesa varen possibilitar que el virus es propagués a Sierra Leone i Libèria. Al començament, la gent no s’ho creia i això va fer que no se li donés la importància que calia. Uns deien que el virus l’havien creat els occidentals per experimentar i uns altres asseguraven que era fruit de la bruixeria. Quan la Creu Roja o Metges Sense Fronteres venien a ajudar, hi havia gent que afirmava que el que volien era transmetre la malaltia. Per això, molts hospitals que lluitaven contra l’Ebola van ser saquejats per la població. En aquest ambient, les autoritats locals i les ONG van fer un gran esforç per informar com prevenir-la.

Malauradament, la malaltia es va anar propagant…

A mitjan juliol vàrem tenir el primer cas d’Ebola a la zona. Un jove, en veure morir la seva mare i tots els seus germans, va creure que algú amb poder malèfics volia eliminar la seva família. Per trencar amb aquesta maledicció va optar per fugir cap a Siguiri i va fer prop de 300 quilòmetres amb moto. Quan va arribar, va anar a una clínica i va contaminar el personal sanitari. Des d’aquell dia fins avui hem tingut 29 morts d’Ebola. A començaments de l’agost de 2014, veient la necessitat urgent de sensibilitzar la població, les autoritats varen constituir el Grup de PrevencióAnti-Ebola per la regió de Siguiri.

Tu ets membre d’aquest grup. Amb què consisteix la vostra tasca?

La nostra tasca és molt senzilla: sensibilitzar la població. Hem de fer veure la població que l’Ebola és una realitat i que és un virus que mata. Quan es va crear, les autoritats varen intentar reunir totes les persones que podien fer tot un treball de sensibilització sobre la població. I així van escollir, a banda de polítics i sanitaris, diferents autoritats religioses. Imams pels musulmans i pels cristians van pensar amb nosaltres.

Durant el punt més àlgid de la malaltia, com es feia per atendre els pacients contagiats?

En totes les regions es varen constituir hospitals, únicament per tractar els casos d’Ebola. Quan una persona té els símptomes, la primera c
osa que has de fer és descobrir com ha agafat el virus i amb quines persones ha estat en contacte. El següent pas és el de trobar totes les persones amb qui el malalt ha tingut algun contacte. No és necessari que estiguin ingressades a l’hospital. Només cal controlar en tot moment la temperatura. Si la febre apareix, és llavors quan el malalt ha de ser ingressat a l’hospital. Es tracta de trencar el cercle d’expansió.

Molts malalts van contraure la malaltia en els enterraments arran del contacte directe amb els difunts. Va costar molt fer entendre que s’havia de tenir precaució?

Efectivament, un dels motius principals de contagi ha sigut el contacte directe amb els difunts. És en el moment de la mort i en les hores posteriors quan el virus d’Ebola és més fort. La capacitat de contagi és altíssima. Aquí les defuncions no s’amaguen. Tothom participa directament en els funerals. És un moment per reconciliar-te amb el difunt i amb la seva família. És una ocasió per dir-li que l’estimaves i per demanar-li perdó. És una festa familiar i col•lectiva, és una festa de dolor i d’alegria. Quan una persona mor arran de la malaltia, les autoritats sanitàries enterren el cos i impedeixen que es pugui tocar o rentar. Per tant, no es pot fer un funeral amb el cos present. Per això, molta gent amagava els malalts o difunts. Aquí a Siguiri una família va demanar el cos d’un difunt i, davant la resposta negativa dels sanitaris, la població va atacar l’hospital.

Recentment, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha quantificat en 10.000 el nombre de morts a l’Àfrica Occidental per Ebola. S’hauria pogut minimitzar l’impacte?

Sí, si s’hagués fet el que calia fer i ràpidament. Però no oblidem que estem en un context mundial de crisis on el FMI anima a l’austeritat pressupostària, paralitzant així les inversions en molts sectors i entre ells el del camp de la salut. Si el país hagués tingut els mitjans necessaris, s’hauria pogut crear l’estat d’urgència en les regions de la selva on va començar, imposant un seguiment actiu i preventiu. Calia fer el que s’està fent actualment, és a dir fer un control i un seguiment dels casos l’Ebola. Però per fer això es necessitava l’ajuda internacional amb personal sanitari preparat.

A conseqüència de la malaltia, es calcula que l’economia de Guinea s’ha alentit un 75% a les ciutats i un 68% a les zones rurals. Què és el que veus tu?

El virus de l’Ebola ha paralitzat el país. Si ja les carreteres estaven amb molt mal estat, la realitat del virus d’Ebola ha provocat caiguda en el comerç interior, el que podria provocar una crisi alimentària. Pel que fa al comerç exterior, s’han anul•lat pràcticament tots els vols d’avió i els vaixells ja no fan escala al port de Conakry. Això provoca un ofec econòmic greu . A més, moltes inversions previstes amb fons exteriors no s’han realitzat i això ha provocat un ralentí real de l’economia de Guinea.

Els nens tornen a l’escola, però sota unes estrictes normes de seguretat. Ens ho podries explicar?

A finals de gener el ministre d’educació va ordenar l’obertura de les escoles. Cal ser molt prudent, ja que un sol cas pot encomanar molts alumnes. Quan es van obrir els centres escolars es prenia la temperatura a tots els alumnes cada dia. Ara que la regió de Siguiri ha estat declarada lliure d’Ebola, només es fa amb els que presenten símptomes de febre o malestar. La malaltia es transmet quan la febre es manifesta a trenta-vuit graus i mig. Quan arriben a l’escola o quan tornen del pati, tots els alumnes s’han de rentar les mans amb sabó.

Durant tot aquest temps, com has vist que actuava la població? Quin és l’ambient que s’ha respirat durant aquest temps?

L’ambient convidava a ser molt prudent. Les mares vigilaven que els nens no marxessin a jugar en altres barris i no es donava la mà a ningú. Nosaltres mateixos havíem i hem de ser molt curosos amb les visites, quan parlem amb gent, amb els joves…A finals de gener, una alumna de deu anys va manifestar els símptomes de la malaltia. Amb molta delicadesa, li vaig dir que m’acompanyés al dispensari. Amb llàgrimes als ulls, va començar a cridar i a dir que no tenia l’Ebola. Jo li vaig dir que segur que no, però com que tenia febre havíem de veure si era malària. Va intentar fugir de l’escola, però els alumnes la van atrapar. La vam calmar, vam anar al dispensari i, finalment, va resultar que tenia malària.

Quan creus que es podrà, finalment, declarar l’extinció de la malaltia a Guinea i a la zona?

Jo espero i desitjo que els dos mesos vinents siguin claus per acabar amb l’Ebola. I si ho dic és perquè és necessari que es controli totalment la malaltia abans que comencin les pluges que podrien provocar una revifalla. Només resta un mes perquè comencin a arribar les primeres tempestes.

Hi ha qui diu que Occident només es preocupa d’Àfrica quan passa alguna cosa que el pot afectar. Ha passat això amb l’Ebola? Quina ha estat la resposta sobre el terreny?

És possible que Occident hagi reaccionat tard i sobretot quan va veure que l’Ebola podia arribar a Europa. Però moltes escoles s’han pogut obrir, gràcies al suport d’alguns països. S’han finançat, per exemple, els Termos Flacs, uns termòmetres d’infrarojos que permeten mesurar la temperatura corporal sense contacte físic. També, totes les escoles del país han rebut sabó, cubells i termòmetres i molts estats han enviat sanitaris.

Guinea compta amb un alt percentatge de població pobra. Com és el dia a dia d’una família amb pocs recursos?

Nosaltres estem en un barri de ciutat amb característiques de poble. Les famílies no només acullen a casa els seus fills, sinó que també donen menjar als nebots i cosins que vénen dels pobles per anar a l’escola. Normalment, un nen o nena es desperta a les sis del matí i la primera cosa que fa és rentar els pl
ats i olles del dia anterior. Després d’una dutxa, van cap a l’escola. Alguns han de fer prop de quatre quilòmetres per estudiar. El centre obre les portes a tres quarts de vuit i tanca al migdia. Les classes es reprenen a les tres. Durant les tres hores de pausa, els alumnes tornen a casa i, normalment, han d’anar al pou del poble a buscar aigua amb bidons de 20 litres. A les tres de la tarda, tornen al col·legi fins a les cinc. Quan arriben a casa, les famílies acostumen a fer treballar els nens en feines domèstiques, com escombrar o preparar la cuina al vespre. Una vegada han sopat, estudien i fan els deures de l’endemà.

Guinea és un país de majoria musulmana. Els cristians hi tenen algun problema? Creus que podria haver-hi una radicalització? Hi ha islamisme radical?

A Guinea i en especial aquí a Siguiri els cristians no tenen problemes amb els musulmans. Al ser minoritaris, són molt prudents i busquen sempre evitar tensions. Aquí no hi ha una radicalització islàmica, sinó que hi ha un islam moderat. De tota manera sí que és cert que hi poden haver certes sectes islàmiques minoritàries amb tendència radical. Hi ha regions del país on els cristians ho tenen molt difícil per construir una església.

Què cal en aquesta vida per ser feliç?