El Bisbe de Roma va ser rebut amb un caloròs i emotiu acolliment, i les paraules de benvinguda van estar a càrrec de Roberto Bordi, Bisbe Auxiliar del Vicariat del Beni i bisbe responsable de la Vida Consagrada en el país andí.
Després de les paraules de benvinguda, el Papa Francesc va escoltar amb atenció cadascun dels testimoniatges: de Crispín Broda Gómez, Rector del seminari Sant Luis de Cochabamba; de Gabriela Cuéllar de la Congregació San José de Chambery, i finalment el testimoniatge vocacional de Damián Uriona, seminarista diocesà.
Per la seua banda, el Papa va reflexionar sobre l’Evangeli de Marc on es llegeix l’experiència del cec i captaire Bartimeu que va cridar a Jesús a crits i va recuperar la vista. I així va analitzar les diferents respostes enfront dels crits del necessitat: passar, calla, ànim, alça’t. “Passar és el ressò de la indiferència, de passar al costat dels problemes i que aquests no ens toquen”, va observar el Sant Pare “passa i passa, però no queda gens”.
És important, per tant, reprendre del discurs algunes expressions:
Passar… “És el ressò que naix en un cor blindat, en un cor tancat, que ha perdut la capacitat de sorpresa i per tant, la possibilitat de canvi. Quants seguidors de Jesús correm aquest perill de perdre la nostra capacitat de sorpresa, fins i tot amb el Senyor?”
“Calla, no molestes, no destorbes, que estem fent oració comunitària, que estem en una espiritualitat de profunda elevació, no molestes. A diferència de l’actitud anterior, aquesta altra escolta, reconeix, pren contacte amb el crit de l’altre. Sap que està i reacciona d’una forma molt simple, bonegant”.
Ànim, alça’t… “Ix de l’anonimat de la gentada per a identificar-ho i d’aquesta forma es compromet amb ell. S’arrela en la seua vida. I lluny de manar-lo callar, li pregunta: digues-me Què puc fer per tu? No necessita diferenciar-se, no necessita separar-se, no li llança un sermó, no ho classifica i li pregunta si està autoritzat o no per a parlar. Solament li pregunta, ho identifica disitjant ser part de la vida d’aqueix home, desitjant assumir la seua mateixa sort. Així li restitueix gradualment la dignitat que tenia perduda…”
I el Papa Francesc conclou el seu discurs aclarint com és la ‘Pedagogia del Mestre’: “I aquesta és la pedagogia del Mestre, aquesta és la pedagogia de Déu amb el seu Poble. Passar de la indiferència del zàping al «ànim, alça’t, el Mestre et crida» (Mc 10,49). No perquè som especials, no perquè som millors, no perquè som els funcionaris de Déu, sinó tan sol perquè som testimonis agraïts de la misericòrdia que ens transforma”.
