“Estic satisfet de la meua vida: del camí que he viscut amb Don Bosco, dels meus alumnes”. Són les paraules de José Carbonell, salesiano que porta com a missioner a Àsia la meitat de la seua vida i que aquests dies descansa a Alcoi, la ciutat que li va veure nàixer fa quasi noranta anys
Don José Carbonell veu córrer els dies des de la finestra de la seua còmoda i austera habitació de la casa dels Salesians d’Alcoi. Es reposa, a poc a poc, del seu últim esglai mentre repassa els vídeos del papa viatger, Juan Pablo II, al que admira poderosament. Va començar la seua marxa com a sacerdot fa 59 anys, l’1 de juliol a Torí, i des de llavors va realitzar la seua labor com a director en l’Escola de Filosofia i com a Inspector. Així, va tenir la fortuna de crear la parròquia de Borriana, el pavelló esportiu d’Ibi, els col·legis d’Elx, de Cartagena i el de Juan XXIII a Alcoi: “Açò era un barranc. Vaig pensar que aquesta zona era bona perquè és més fàcil omplir que buidar, ja que ens havien proposat altres terrenys en la serra. Jo volia estar amb la gent, amb el poble… i aquestes terres em van semblar perfectes per a fer camps de futbol”. Ara, don José contempla els patis des de la seua habitació i pensa”la meua il·lusió seria que tinguera gespa artificial perquè els xavals jugaren sense parar al futbol, encara que com els veig que vénen cada vesprada, em sent bé”.
El sacerdot salesià porta mitja vida realitzant la seua labor missionera a Àsia: “Amb 48 anys em van manar a Filipines i sense saber anglès, però vam fundar cases”. També va realitzar tasques evangelitzadores a Papua Nova Guinea: “Allò va ser molt dur perquè són tribus molt tancades. Record, com a anècdota, que vaig anar amb el bisbe a una tribu, on ens va rebre el cap que portava un os en el centre del nas i un munt de cèrcols en les orelles. Em vaig posar a parlar amb ell i sense voler, li vaig llevar l’os. Va ser un moment difícil, però em deixe tornar-li-ho a posar”. Don José recorda aquest i altres moments amb un somriure encara que no tot va ser fàcil “a Timor treballem els arrossars, amb tractors… Construïm cases… però amb la guerra es va cremar tot i amb la pau ho vam tornar a reconstruir. La providència ens va ajudar”. Don José més que orgullós es mostra “content del que allí s’ha fet. Vaig ser el primer salesià a Indonèsia. Obriem col·legis i missions. Avui hi ha vuit comunitats i moltes vocacions”.
El que més troba a faltar és el caràcter dels asiàtics “aqueixa tranquil·litat per a encarar la vida. No dramatitzen. Per naturalesa són religiosos i com la vida els dóna tan poc… es conformen i són capaços, així i tot, de ser generosos. Ací el temps sempre mancada i allí, al contrari, no passa”. No obstant açò, a Indonèsia necessitava veure “aquestes muntanyes. Recordava l’Ull del Moro, Mariola, Montcaber… Ah! i els bajoques farcides i un bon arròs al forn!”
En la pantalla del seu mòbil apareix la imatge de les seues sanadores, els metges que li van ajudar quan en Sumba es va posar molt malalt. Ara es reposa d’un altre sobresalt de salut que espera superar prompte per a tornar “aqueixa és la meua il·lusió, poder tornar a Jakarta i celebrar allí el Bicentenari del naixement de don Bosco a l’agost i a l’any que ve, si Déu vol, el meu seixanta aniversari com salesià”. Amb la fortalesa de don José, segur que ho aconsegueix.
