“Aquest estiu he estat a Calcuta amb les Missioneres de la Caritat i treballant en els slums (viles misèria), i en Sundarban, una zona molt rural de bosc de manglar, al sud de Calcuta, on he après moltíssim d’un projecte molt especial, d’una escola tan humil com a increïble.
Quan fa uns mesos vaig començar a pensar i organitzar aquest projecte, que tant em venia de gust i il·lusionava, només tenia un objectiu molt clar: volia trobar una iniciativa, una ONG, un projecte real, viu i transparent. La destinació m’era igual, allò important per a mi era creure en el projecte, que fóra alguna cosa especial i autèntic.
Com a Don Bosco ens va ensenyar i ens segueix ensenyant dia rere dia, el que de debò importa és estar al costat dels qui més ens necessiten, dels qui més ho necessiten. Açò és en el que creiem com a educadors salesians, allò que amb tant entusiasme intentem aprendre i ensenyar dia rere dia en la nostra casa salesiana, el que mou la nostra vocació. I açò no solament significa anar-se’n a Índia, o a qualsevol altre país, és una mica més profund i difícil, es tracta de saber ser llum i esperança dia a dia en el nostre col·legi, en el nostre barri, en la nostra família, en la nostra ciutat, amb aquelles persones que més a prop tenim i amb aquelles que ni coneixem.
Supose que amb el temps m’he anat adonant que el menut sempre és més important, és l’important. Mirades plenes d’il·lusió, somriures espontanis, paraules que no entens però que t’omplen més que si saberes el seu significat. Açò és el que veritablement pagal la pena, les coses diminutes que causen emocions gegantines.
Després de dos mesos a Índia em quede amb el meu camí fet allí, amb cada dia de treball amb els malalts i xiquets de les cases de les Missioneres de la Caritat, amb cada moment en l’escola, amb cada experiència compartida amb les famílies i professores, amb el lliurament i humilitat de les religioses consagrades, amb totes les mirades, somriures i sensacions tan boniques que m’han regalat totes aqueixes personetes índies dia rere dia de manera incondicional.
Índia m’ha ensenyat a parar, a prendre aire, a mirar a l’infinit, a aprendre a veure més enllà en molts moments, a recol·locar pensaments, a descobrir molt i molt bonic. M’han donat moltíssim més del que jo els podria donar mai, i m’encanta el que han despertat en mi. M’he portat la meua motxilla repleta d’emocions i moments molt bonics i enriquidors, dels quals sumen, dels quals et transformen a poc a poc.
Si alguna cosa puc dir-li a la gent és que tot el bo en la vida naix d’un salt al buit, d’un deixar-se portar cap al que ens il·lusiona, cap a tot el que ens queda per explorar, per sumar i per aprendre. Als meus alumnes i alumnes intente dir-los, i sobretot mostrar-los, que no deixen de donar salts gegantins o diminuts cap als llocs, cap a les persones. El desconegut no és més que el començament d’una oportunitat per a créixer. I al cap i a la fi, d’açò es tracta la vida, açò és la vida: seguir sembrant, seguir creixent, seguir sumant i construint dia junts rere dia.
