DON BOSCO, 200 anys després
Heus aquí algunes de les confidències compartides que es van escoltar amb un silenci quasi sagrat en una de les trobades que religiosos i laics, joves i adults, compromesos en la missió salesiana entre els joves de la nostra terra, han celebrat els darrers mesos tot evocant el bicentenari del naixement de sant Joan Bosco.
“Déu condueix la meva vida i em fa capaç de llegir els seus missatges… Els joves pobres són la meva passió… La comunitat és essencial… La pedagogia de l’aquí i de l’ara… La mirada al Crist, que es va fer un qualsevol… Davant de Déu, tot és obra seva, nosaltres som servents inútils… Cal recórrer nous camins… entre els joves i amb els joves…”. Foren els enunciats dels pensaments que anava desgranant la Carmina, una religiosa salesiana amb més de quaranta anys entre els joves més desvalguts dels nostres barris.
“Des de vailet m’he sentit acollit i acompanyant per moltes persones que et feien sentir bé, com a casa, en un espai obert i lliure on ens trobàvem com amics i se’ns feia protagonistes de tantes coses… Amb els anys la meva presència es transformà en voluntariat actiu entre els nois i noies del centre: lliurar-te a ells, acompanyar-los, estimar-los es font d’alegria… Sense el camí de fe que anàvem recorrent en el grup no hauria estat possible ni mantenir-se ni integrar-se en la comunitat cristiana ni esdevenir el que ara sento que sóc…“ Paraules que l’Iñaki extreia pausadament de la seva capsa on, ens deia, hi guarda, el més profund de l’experiència oratoriana de Don Bosco que va vivint.
“La vida de família de casa meva i l’ambient oratorià que vaig trobar d’adolescent entre els salesians em van fer descobrir que aquell era el lloc on jo hi encaixaria la mar de bé. ¿Què hi he trobat, què és el que visc? a) L’experiència de Déu en la vida diària, del qual te’n refies del tot. Un Déu proper. El Déu “Abbà”, el diàleg amb el qual és la pregària de la vida. b) El treball, la disponibilitat, el descans per prosseguir i atendre a tot allò que no pots dir que no. No és treballar per treballar. És un treball amb sentit. c) L’optimisme, l’alegria. Viure en positiu. No tenir por. Viure l’evangeli de l’alegria tot i que et trobis en situacions molt dures. Sempre hi ha una nova possibilitat. d) Els joves. Són el motor, la raó de ser. Noto que Déu em crida a ser entre ells i amb ells. Ells m’evangelitzen també. Els joves obliguen a ser coherent. Els joves necessiten que se’ls parli de Déu. Els joves sempre plantegen noves metes. L’evangeli és justament per a ells.” Així s’expressà en Jordi, prevere, amb una sensibilitat salesiana a flor de pell.
També la Marta, actual responsable d’un centre obert dels barris de la Clota i el Carmel, compartí la seva vivència. “Vaig créixer en un ambient familiar en el què els pares acolliren dues persones més a viure a casa, amb tot el que això suposa. Així he aprés com val la pena dedicar-se als joves amb menys possibilitats. Essent educadora ets feliç. Cal que els joves se sentin estimats, cal creure en ells, ajudar-los a veure allò bo dels altres. Acollir-los, jugar amb ells, abraçar-los, fer que se sentin protagonistes… Només així podran anar més enllà. Don Bosco i el mateix evangeli són font perenne d’inspiració per a la tasca educadora del dia a dia.”
Som en un any d’aniversaris: Santa Teresa, Santa Rosa Molas… També Joan Bosco. Fa dos cents del seu naixement. Com tantes altres persones tocades per l’Esperit, lliurà la seva vida a la salvació de la joventut, la porció més delicada, i la més valuosa, de la societat humana com remarcava a tort i a dret. Dos cents anys. Tanmateix el seu esperit i el seu estil educatiu continua viu. En realitat s’encarna i es recrea en cada nou ambient, en cada nova situació en la què educadors marcats per alguns dels trets definitoris de l’experiència educativopastoral salesiana es mouen, treballen i viuen.
Qui s’atansa a algun d’aquests ambients troba mainada i joventut; educadors, animadors, pares i mares; activitats i iniciatives de tota mena; grups i associacions; propostes de formació i de compromís… Vida, mogudes, alegria.
I si el qui s’atansa, a més, busca la raó de ser de les coses, pot trobar un ambient de propostes positives, engrescadores, que ajuden a viure els anys d’infantesa i de joventut amb alegria i sentit; un ambient que procura el protagonisme dels nois i noies, que invita a la creativitat, que genera caliu i familiaritat; un ambient d’acollida i de diàleg, de confiança i simpatia, on es busca que cadascun se senti reconegut, apreciat, estimat; un ambient que no s’està d’invitar amb respecte i convicció a recórrer un camí de creixement interior, d’amistat profunda, de compromís solidari i de descobriment del Crist i l’evangeli que obren a un sentit ple de vida.
Ara bé, si el qui s’hi atansa passa de sentir-se observador a implicar-se en el projecte, els descobriments seran molt més profunds. Com en el cas de la Carmina, de l’Iñaki, del Jordi o de la Marta, podrà sentir-se protagonista de l’acció de Déu en el cor de les persones; podrà palpar la seva obra creadora fins i tot en els nois i noies als qui la vida ha negat coses essencials; podrà experimentar la força transformadora del fet d’estimar però, sobretot, del fet que els altres s’adonin que s&o
acute;n estimats; podrà fer experiència de Déu.
acute;n estimats; podrà fer experiència de Déu.
Don Bosco, en les seves “Memòries de l’Oratori” explica com li dolia trobar-se pel carrer amb els mossens de la seva parròquia i que no responguessin ni tan sols a la seva salutació infantil. “Si jo arribo un dia a ser sacerdot –escriu– actuaré d’una altra manera: m’atansaré als nens, m’hi entretindré. Com n’estaria de feliç si podés xerrar una estona amb el mossèn”. En la pel·lícula que la RAI va fer sobre Don Bosco hi ha escena que frapant. Un grup de joves de carrer entren sigil·losament en un forn i s’emporten cadascun una barra de pa. En aquestes el forner que se n’adona surt a empaitar-los i es troba amb Don Bosco. En captar que Don Bosco està més per ells que pels seus interessos li repeteix amb duresa: “Quina mena d mossèn és vostè… Sí, quina mena de mossèn és”.
D’aquesta mena de mossèn l’Esperit n’ha fet sorgir un dinamisme que l’ha dut al que avui el papa Francesc anomena “les perifèries existencials” tan punyents en la generació juvenil d’avui dia. El primer fruit és justament el do de predilecció pels joves, ser i viure “entre” els joves i “amb” els joves des de una lectura creient de la seva realitat, començant pels més pobres. La resta passa a un segon pla. Don Bosco inicià un camí. Però aquella història segueix fent futur entre els joves i amb els joves.
Joan Lluís Playà
joanlluis.playa @salesians.cat
