Gràcies Papa Francesc per haver vingut! Al principi no ens ho crèiem: Com tot un Papa ve a trepitjar la terra vermella d’aquest país ensangonat per la sang també vermella de tanta pobra gent?
No obstant això, estimat Papa Francesc, et vas saltar a la torera les recomanacions dels més cautelosos, no vas voler armilla antibales, et vas pujar en el Papa mòbil sense blindar, perquè tots et veiessin millor i et vas posar a parlar-nos de pau i reconciliació.
Que amb la pau tot es guanya, mentre que amb la guerra tot es perd. Coses senzilles però que necessitàvem molt tornar a sentir-les. Que la violència no condueix mai a la pau sinó que genera més violència fins a crear un remolí de violència que engoleix innocents i pecadors.
Nouvingut, abrigallat per una multitud lliurada i 2.800 escoltes que posaven ordre, vas passar pel mateix lloc en l’avinguda Combatant en el qual, fa poc menys d’un mes, quatre representants d’un grup radical que venien a Bangui a negociar van ser linxats amb pals i matxets.
Vas tocar els nens desplaçats, que han perdut casa, família, escola, nens noquejats per la violència, nens ferits per les bales, nens de cases cremades que miren l’horitzó sense veure ja res més perquè els havien robat la seva innocència, de tantes maldats de les quals han estat testimonis.
Fills de la por, fills de la fam, nens musulmans i no musulmans en dos camps de desplaçats diferents, sense fer diferències, nens de mirada perduda a els qui els han saquejat l’ànima a Bangui. Et vas passejar entre ells, amb els sabatons negres que vas portar des d’Argentina… Gràcies perquè et vas posar en el seu lloc i vas denunciar sense pal·liatius que molts d’aquells nens i joves havien estat utilitzats per criminals com a carn de canó i esclaves sexuals.
Vas entrar el mesquita de Koudoukou sense por a les bales! L’Imant Layama Kobina no estava allí perquè la hi tenen jurada fins i tot molts dels seus, però l’havien pintat i amanit només per a tu, Papa Francesc, perquè deien que era un gran honor que trepitgessis les seves estores amb els teus peus nus i els parlessis de pau. Cinc minuts vas voler resar on sol predicar l’Imant, sense dir gens, en silenciós recolliment.
Només després els vas saludar amb un gran somriure. No sé si els violents t’escoltaran, però sé que aquells que et van escoltar van quedar esglaiats. El mateix quan vas parlar a l’escola de Teologia protestant. El mateix quan, trencant el protocol (horror per a la teva gendarmeria, la Minusca i para tot el teu sèquit) i et vas apropar a l’escola musulmana per escoltar els laments de dones que ploren amb llàgrimes de dolor, del mateix color per cert que les llàgrimes de les mares no musulmanes que vas veure el dia anterior.
Un Papa a Bangui sense armilla antibales quan dos dies abans els kalasnikov no van deixar de tronar durant tota la tarda, tot just al costat, a dos tirs de pedra de la Nunciatura, per l’avinguda Boganda a baix, en el P.K. 5 on fins a per respirar et jugues la vida.
Vas tenir un record (t’ho havíem dit els bisbes quan vam dinar amb tu el diumenge en la Nunciatura) pels combonians de la parròquia de Fàtima, que no van poder veure’t per no abandonar els cinc-cents desplaçats sentenciats a mort si sortien del reixat de la missió. Vas dir que t’hagués agradat anar a Fàtima, insuflar ànims allí! No va poder ser, per motius de seguretat.
Gràcies per recordar-me durant el dinar solament amb els Bisbes (jo estava assegut enfront de la seva Santedat, menjant peixet del riu Oubangui amb fesolets verds), que Sant Ambròs deia que el nom de Déu és misericòrdia i que on hi ha misericòrdia, allí està Déu.
Vas estar "sembrao" Papa Francesc quan vas suggerir entre línies que els que mouen els fils perquè res funcioni a l’Àfrica Central, curiosament, no viuen a l’Àfrica Central, i que ningú ha de fugir de l’Àfrica Central per això, perquè vas tenir valor de dir-ho tot sense pèls en la llengua, vas parlar amb força als joves de l’Àfrica Central, vas confessar a alguns i et vas passejar enmig dels pobres com quan et cridaven Padre Jorge pels ravals de Buenos Aires.
Gràcies perquè ens has donat valor i esperança, perquè no vas callar, perquè vas mirar a la cara els pobres, perquè vas obrir la Porta Santa de la Misericòrdia ensenyant-nos un carril prioritari, diferent del de la resta de l’Església, per anar més ràpid cap a les seves Mans, experimentar el seu amor, i ens vas demanar que ho repartíssim després, en forma de gestos de reconciliació.
Ens vas ensenyar un camí, ens vas mostrar com sortir de clot, del laberint en el qual estem… Quan, després de la foto ritual en la Nunciatura, et vas agafar al meu braç per pujar els graons, vaig sentir la teva força, no tant física, sinó sobretot humana i espiritual. Bromegem amb tu en el dinar amb els bisbes quan t’ensenyem dues paraules en sango: ndoyé i siriri. Les vas repetir als jo
ves de la vigília d’oració tres hores després: "Xopeu vostra vida d’amor i pau"
ves de la vigília d’oració tres hores després: "Xopeu vostra vida d’amor i pau"
La multitud de l’estadi de 20.000 places et va esglaiar, se’t va veure en la cara, perquè rugien d’amor i respecte quan els vas dir de "passar a l’altra riba" és a dir passar pàgina i començar de nou en la societat centreafricana. Quan vint-i-cinc mil ànimes van cridar a una el ema popular cristià, vas somriure d’orella a orella. Quan em vas donar un regal, (una custòdia) em vas dir en espanyol que resés per tu i em vas clucar un ull…
Després, estimat Papa Francesc, vas pujar a l’avió sobre les 12:30 d’aquest matí, el segon dia de la teva visita a Bangui, sense haver-hi ni tan sols menjat encara, amb el teu seguici de monsenyors i periodistes, i ens quedem mirant-te i mirant-nos, orfes ja de tu, com embadalits despertant d’un somni, sentint en sordina el soroll del Boeing d’Alitalia que et va portar fins a nosaltres i que et portava de tornada a Roma, perquè mentre has estat, les armes han callat unes hores, per respecte a tu.
Tant de bo que et quedessis per sempre! Et vas anar al teu quefer a Roma i al món, al teu Vatileaks, a bregar amb assumptes de corrupció i a la teva Santa Marta benvolguda. I nosaltres, sense pau ni pa, a la nostra lluita per estar al costat dels pobres per dir-los que demà serà millor, que després de la tempesta ve la calma.
La meva gent de Bangassou han recollit en uns potets terra que tu vas trepitjar! Diuen que està beneïda per la teva petjada. La portaran a Bangassou com a testimonis del que han viscut a Bangui, de la immensa esperança que has sembrat en els seus cors perquè per una vegada en les seves vides, dimonis negres armats de violència es van baratar en un àngel blanc vestit de Papa Francesc. Que les teves paraules de perdó i de pau, a força de repetir-les, se’ns fiquin en la pell, en el ventre i en el cor.
I gràcies de cor a Déu Pare que ens ha permès que ningú no ens aigualeixi la festa, que cap retorçat ens espatlli la trobada, que cap sense cervell faci mal a ningú. I gràcies sobretot a Déu Pare que ha volgut regalar-nos dos dies de somni, tenyits de pau perquè fins i tot aquells dos joves que van raptar a Fàtima ahir al matí per degollar-los, (RD va publicar la notícia, però cinc hores més part va ser desmentida pels mateixos pares de Fàtima i les famílies dels dos joves), els van retornar sans, (per miracle de qui?) al final de la tarda, ben vius, després d’haver tingut la mort fregant-los les goles.
