No crec que ningú pose en dubte a dia d’avui que els nostres col·legis han de ser llocs on, amén de l’estrictament acadèmic, els nostres alumnes aprenguen la importància dels valors com a ingredient imprescindible en el procés de construcció de la seua personalitat.
No és cap novetat. El sorprenentment nou és que per a referir-se a açò mateix torne a sonar la paraula rebutjada en el seu moment per estar massa prop de la visió cristiana: les virtuts. No obstant açò, uns i unes altres no reflecteixen exactament la mateixa realitat.
El concepte de valor ètic és, al cap i a la fi, una abstracció, un referent, un ideal… Res que no puguem aplicar igualment a la virtut, però amb un matís molt aristotèlic en aquest cas: la praxi. La virtut no s’aconsegueix si no és mitjançant la constatació de la seua pràctica fins a l’extrem de convertir-la en un hàbit, vertadera fita ètica en qui persegueix aquella. De manera que un difícilment pot demostrar que té interioritzat un valor, llevat que donem per vàlid que siga capaç d’explicar-ho. No obstant açò, una virtut és recognoscible en els hàbits adquirits.
Quan Aristòtil opta per allò de “en el just mitjà està la virtut” fugint dels vicis per defecte i dels quals es deriven de l’excés, adverteix dues premisses importants. La primera, que el just mitjà no és el mateix per a tots, encara que el concepte que ho inspira, la qual cosa avui anomenaríem valor, sí ho siga. El punt mitjà no pot ser el mateix, perquè cada persona naix amb un temperament diferent i la tolerància pot ser menys fàcil d’aconseguir per a una persona agressiva que per a algú més controlat. La segona condició que posa el deixeble de Plató és que el virtuosisme només s’aconsegueix a força de molta pràctica, com la perícia en l’arquer, qui augmenta la probabilitat del seu tir precís a força de malgastar molts altres erràtics.
Aquesta vegada al concepte de virtut sembla advertir-nos que, fins ara, potser hàgem posat molt l’accent en el terreny de l’abstracció i poc en el de l’habituació a un comportament quan d’educar en valors es tractava. El resultat és que hem convertit aquests valors en una unitat didàctica més. Probablement els nostres alumnes siguen capaços de definir la majoria dels valors ètics, però amb tota seguretat han fet més exercicis matemàtics que solidaris al cap de la seua escolarització.
A aquest possible error cal afegir la laxitud amb que la societat postmoderna ha entès el compromís. Gilles Lipovetsky va denominar “ètica indolora” a aquesta actitud: com menys m’exigisca la meua dimensió moral, millor. I així, amb enviar un sms en una marató solidària de qualsevol televisió, ja em puc considerar amo de tal valor. O, pitjor encara: que em convença que la solidaritat és fer una campanya del quilo al Nadal i portar la roba que ja no vull en el meu armari a la parròquia més propera.
Per tot açò, hauríem de concloure que no podem conformar-nos amb reflexionar, definir el concepte o fer una xicoteta demostració puntual de solidaritat, tolerància o igualtat. Els nostres ambients haurien de convertir-se en escoles de virtuosisme ètic per afavorir als nostres alumnes l’adquisició d’hàbits positius. Afavorir, no obligar, doncs en cas contrari perdria tot sentit. I per a aconseguir açò només hi ha una manera: la contínua, recurrent, repetitiva i periòdica praxi.
Experiències innovadores com ara l’Aprenentatge-Servei, entès com un compromís que exigisca fidelitat, poden contribuir a desenvolupar personalitats per a les quals resulte obvi i natural implicar-se en una societat que per molt bé que estiga organitzada mai serà perfecta. Persones per a les quals el voluntariat seriós, compromès i sistemàtic done sentit a la seua vida i siga, per tant, una necessitat: un hàbit.
La civilització, diu José Antonio Marina, “serà sempre alguna cosa fràgil i vulnerable que ha d’ensenyar-se amb cada generació, com si d’alguna cosa nou es tractara”. I per açò hem de fomentar no solament destreses que afavorisquen la tan idealitzada felicitat individual, sinó també la felicitat objectiva, la que crea societats justes on tots tenen dret a ser feliç. I ací és on l’ètica té la primera paraula.
