MC 5,21-43
En aquell temps, Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l’aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu: «La meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori.» Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent. [Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l’havien fet sofrir molt, i s’hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona.» A l’instant se li estroncà l’hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell, es girà a l’instant i preguntava a la gent: «Qui m’ha tocat la roba?» Els deixebles li deien: «La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?» Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s’acostà tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau». Encara parlava, que] arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: «La teva filla és morta. Què en trauràs d’amoïnar el mestre?». Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por.» I només va permetre que l’acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm.» Ells se’n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l’acompanyaven, entra a l’habitació, li dóna la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: Noia, aixeca’t.’ A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys, s’aixecà i es posà a caminar. Ells no se’n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.
«va tornar a l’altra riba»
Podem recordar les vegades que, al llarg de la vida, Jesús ha tornat a buscar-nos?
«Jesús se’n anar amb ell»
I tantes vegades que Jesús, quan li donem espai interior, ha estat amb nosaltres?
«– Talita, cum — que vol dir: «Noia, aixeca’t.»
Quins son el nostres Talita, cum?
Del Salm 29
Cantem al Senyor, els qui l’estimem,
enaltim-lo recordant que ell és sant.
El seu rigor dura un instant;
el seu favor, tota la vida.
Senyor, Déu meu, et lloarem per sempre!
Dotze actituds de vida evangelitzadora
Pere Casaldàliga
1 – Saber acollir l’Evangeli que ens ve a trobar i deixar-se convertir per ell.
2- No fer mai ombra a l’Evangeli, ni amb la nostra cultura, ni amb el nostre protagonisme ni amb la nostra por.
3- Predicar l’Evangeli amb la vida. Només així serem testimonis, companys del Testimoni Fidel, i de tants germans i germanes testimonis.
4- Practicar, celebrar i anunciar l’Evangeli en comunitat eclesial.
5- Com volia Jesús, vessar la Bona Nova feta sal, ferment, llum, llavor, en cada societat, en cada persona, en cada lluita, en cada esperança.
6- Recordar sempre que Déu és un Evangeli més gran que l’Evangeli escrit, i donar, presentar l’Evangeli amb molta delicadesa, com qui fa un petó de Déu.
7- No oblidar mai que l’Evangeli comporta la Creu.
8- Fer veritat, com ho feia Jesús, que l’Evangeli sigui dels pobres perquè pugui arribar a tothom.
9- Pregar l’Evangeli. Aprofundir l’Evangeli en el silenci de la gratuïtat i del despullament. Fer l’Evangeli amb la profecia dels fets.
10- Convocar tothom al voltant de l’Evangeli i atreure per a Jesús molts deixebles.
11- Anunciar l’Evangeli com l’únic veritable Nou Ordre Mundial capaç de fer-nos tots germans i germanes en un sol món humà.
12 – Saber esperar, amb insistència Pasqual, la Bona Nova definitiva d’Aquell qui ve!
