MC 6,1-6
En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia: «D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?» I se n’escandalitzaven. Jesús els digué: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva.» I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.
Sovint no és fàcil donar testimoni de la nostre fe entre els nostres companys, coneguts o familiars. La incomprensió o l’escepticisme semblen de vegades obstacles insalvables. No hi fa res: si escoltem la crida i seguim el camí, trobarem la fortalesa perquè el nostre exemple trobi ressò entre aquells que sàpiguen mirar i escoltar.
Proverbis 4, 10-13
“Escolta, fill, guarda les meves paraules i allargaràs la vida anys i més anys. Et guiaré pel camí de la saviesa, et conduiré per les bones rutes; si hi passes, no trobaràs obstacles, no ensopegaràs si hi corres. Dedica’t a la teva formació, no la deixis; aferra-t’hi, que hi tens la vida.”
“Diu Apuleu en les Florides que res no va donar Déu a l’home que no comportés alguna dificultat; així com també en l’alegria més gran hi ha oculta alguna lamentació, encara que menuda, per la barreja de fel i de mel: no hi ha rosa sense espines.”
Joan Lluís Vives (La guarda de l’ànima)
