Estimats Germans, Germanes i Amics, fa tan sols sis mesos, que entregàvem a les Filles de Maria Auxiliadora -com mana la nostra tradició des dels temps de Don Bosco- i a tota la Família Salesiana, l’Estrena del nou any.

Sis mesos després, per tant, se’m  demana que avanci el que pot ser el tema orientatiu del nou any 2022, com demanen els diferents ritmes dels hemisferis on hi ha presències salesianes. Ho faig amb gust amb l’esperança que pugui servir d’ajuda.

Evidentment el 2022, any en què celebrarem el IV Centenari de l’aniversari de la seva mort, el tema no podria ser altre que el de l’Espiritualitat de sant Francesc de Sales, font de l’esperit salesià de Don Bosco, en què el nostre pare i fundador bevia i es contemplava en tot moment, especialment quan es tractava de definir l’estil educatiu i evangelitzador -per dir-ho amb paraules d’avui- de la incipient Congregació Salesiana: «Ens direm Salesians».

Sabem que Don Bosco va quedar profundament impressionat per l’extraordinària figura d’aquest sant. Era per a ell una autèntica inspiració, sobretot perquè era un veritable pastor, un mestre de caritat, un incansable treballador per la salvació de les ànimes.

Sent jove seminarista, Joan Bosco va fer-se aquest propòsit abans de la seva ordenació sacerdotal: «La caritat i la dolçor de sant Francesc de Sales em guiïn en tot moment». I a les Memòries de l’Oratori Don Bosco declara: «[L’Oratori] va començar a denominar-se Sant Francesc de Sales […] perquè el nostre ministeri exigeix gran calma i mansuetud ens vam posar sota la protecció d’aquest sant, a fi que obtingués de Déu la gràcia d’imitar-lo en la seva extraordinària mansuetud i en la conquesta de les ànimes».

Naturalment, l’Estrena d’aquest any serà també una magnífica oportunitat per reconèixer-se i trobar-se en l’espiritualitat de sant Francesc de Sales i per valorar molt més les magnífiques característiques que té l’esperit salesià de Don Bosco, així com els preciosos valors de l’espiritualitat juvenil salesiana. Sens dubte que ens veurem molt reflectits en ells i ens sentirem cridats a ser avui «més salesians» en la nostra Família Salesiana, és a dir, més plens de l’esperit de sant Francesc de Sales, esperit que impregna la nostra salesianitat com a Família de Don Bosco.

Ser completament de Déu, vivint en plenitud la presència en el món

Aquesta és probablement la proposta més «revolucionària» de sant Francesc de Sales. Ho ha expressat amb l’habitual profunditat i la bellesa amb la que escriu el papa emèrit Benet XVI al dir que la gran invitació que sant Francesc de Sales fa als cristians és la de «ser completament de Déu, vivint en plenitud la presència en el món i els deures del propi estat. «La meva intenció és la d’instruir aquells que viuen a la ciutat, en l’estat conjugal, en la cort […]» (Prefaci a la Introducció a la vida devota). El document amb el qual el papa Pius IX, més de dos segles després, el va proclamar doctor de l’Església insisteix en aquesta ampliació de la crida a la perfecció, a la santedat. S’hi diu: «[la veritable pietat] ha entrat al tron ​​dels reis, a la botiga dels caps dels exèrcits, al tribunal dels jutges, a les oficines, a les botigues i fins i tot a les cabanes dels pastors «(Breve Dives in misericòrdia 16 de novembre de 1877). Així naixia la crida als laics, l’interès per la consagració de les coses temporals i per la santificació de la quotidianitat, en els quals insistiran el concili Vaticà II i l’espiritualitat del nostre temps. Es manifestava l’ideal d’una humanitat reconciliada, en la sintonia entre acció en el món i oració, entre condició secular i recerca de la perfecció, amb l’ajuda de la gràcia de Déu que impregna l’humà i, sense destruir-lo, el purifica, elevant a les altures divines ».

Certament hi ha la font d’aquesta espiritualitat en tants gestos i paraules del nostre Senyor en l’Evangeli, i en la senzillesa de la proposta que Don Bosco va fer als seus nois, amb el llenguatge i en el context eclesial de segle XIX.

Per tant, com no estar atents perquè sigui també la nostra font d’inspiració i la proposta pastoral i espiritual per al nostre present?

La centralitat del cor

Durant la seva formació a París el que va fer desencadenar en Francesc la conversió va ser una lectura profunda del Cantar de los cantares, sota la guia d’un pare benedictí.

Per a ell és una llum que acoloreix tota la seva percepció tant de Déu com de la vida humana, tant del camí individual com de les relacions amb qualsevol altra persona.

Fins i tot en el símbol que tria per a la Visitació, podem veure com el cor és el signe més parlant de tota la seva herència humana i espiritual: un cor travessat per dues fletxes: l’amor de Déu i l’amor al proïsme, a les que devien correspondre també els dos tractats que condensen tot el seu pensament i ensenyament. El primer -El tractat sobre l’amor de Déu- és el fruit de la seva pacient obra de formació per al primer grup de Salesas: són les conferències redactades i reelaborades en forma de volum. És també la base de la formació de Maria Margarida Alacoque que, 51 anys després de la mort de Francesc, va tenir les revelacions que van obrir el camí en l’Església a la devoció al Sagrat Cor de Jesús.

De l’altre tractat, el de l’amor al proïsme, només queda l’índex, a causa de la prematura mort de Francesc el 28 de desembre de 1622, a l’edat de 55 anys.

L’humanisme de Francesc, el seu desig i la capacitat d’entrar en diàleg amb tots, el grandíssim valor que dóna a l’amistat, tan important per a l’acompanyament personal en la manera en què ho interpretarà Don Bosco …, tot es construeix sobre els sòlids fonaments del cor, tal i com ho va viure en Francesc.

Entre providència i amorevolezza

Dos reflexos de la seva manera de sentir el cor de Déu i d’obrir el seu cor als germans, íntimament relacionats entre si, són el seu sentit de la Providència i la seva manera d’apropar-se i interactuar amb cada persona, és a dir, la seva proverbial dolçor o amorevolezza.

La confiança en la Providència té arrels que provenen de la seva formació parisenca i a Pàdua: la «santa indiferència»: confio sense reserves en el cor de Déu, i això em disposa a abraçar qualsevol detall que la seqüència de fets i circumstàncies em presenta davant dia a dia. No tinc «res a demanar ni res a refusar» respecte al que sé que està, en qualsevol cas, en les mans de Déu. Pau mirava en la mateixa direcció quan va escriure als cristians de Roma: «D’altra banda, sabem que els qui estimen Déu ho disposa tot en bé; als quals ha cridat d’acord amb el seu designi. Perquè als que havia conegut per endavant els ha destinat a ser imatge del seu Fill, perquè ell fos el primer d’una multitud germans » (Rom 8,28-29).

La dolçor de cor, abans que, de tracte, cap al proïsme, encara que sigui antipàtic, encara que tingui un caràcter poc agradable, és un reflex de la mateixa confiança, aquest cop pel que fa al cor humà, sempre obert a l’acció de Déu i sempre destinat a la plenitud de la vida. Dolçor i amorevolezza són plantejaments missioners, encaminats a facilitar el màxim possible, en cada circumstància i situació, aquesta trobada entre gràcia i llibertat en el cor de qui està davant meu. Per tant, no és qüestió només de bones maneres.

Si pensem en com Don Bosco va reinterpretar aquesta amorevolezza en el seu sistema educatiu, es comprèn com de profundes són les motivacions en les que s’alimenta, exactament com va passar amb sant Francesc de Sales.

El tirocini de la missió en el Chablais i el Da mihi animas de Don Bosco

La dura experiència d’evangelització en el Chablais entre 1593 (discurs del prebost) i 1596 (les misses de Nadal a Thonon) és on la missió dóna el to concret a tota la seva vida. És tremendament difícil ( «aquí tots tenen insults als llavis i pedres a les mans»), però és una crisi que fa créixer i transforma, abans de res al missioner, fins i tot abans que als seus destinataris.

També és molt interessant llegir aquells anys com una pedagogia eucarística. L’eucaristia visible, celebrada, amb gran concurrència de poble, portada en processó … després d’anys de buit (Nadal 1596 …), és el punt d’arribada d’un llarg desert, on és ell qui viu de l’eucaristia i es fa la seva presència de manera amagada, entre la gent que abans era hostil, a la qual s’aproxima i es fa amic, un per un.

Tenint en compte que les nostres presències salesianes estan majoritàriament entre els no catòlics, aquesta espiritualitat eucarística es torna profètica: des de l’interior del missioner arriba amb gran paciència i perseverança a aquells a qui s’ha enviat, sense renunciar a l’anunci explícit, però sabent esperar els llargs temps de Déu, i no esperant que els fidels omplin l’església, sinó barrejant-se amb el ramat on sigui i com sigui …

I amb l’Eucaristia i en la mateixa longitud d’ona es col·loquen la centralitat de la creu i la confiança en Maria.

Tot això ens parla de la passió educativa i evangelitzadora de Don Bosco qui, en la presència del Senyor en l’Eucaristia i en la forta presència de Maria en la vida de l’Oratori, enmig dels seus nois, trobava la força quotidiana per fer realitat el Dona mihi animas, cetera tolle.

Però, com comunicar?

Francesc de Sales és el sant patró dels periodistes. Val la pena captar el seu carisma de comunicador, on hi ha un esplèndid acord entre, d’una banda, l’amor i l’interès per la reflexió, la cultura, l’humanisme en les seves més belles expressions, per promoure, encoratjar, harmonitzar creant i fomentant el diàleg entre els que són més capaços i més rics en aquests camps i, d’altra banda, Francesc de Sales és un mestre de la comunicació per a tots, un gran divulgador pels mitjans i per les condicions en què vivia. Només cal pensar en l’enorme quantitat de cartes en què es va condensar una part, certament no secundària, del seu apostolat de bisbe i de Sant.

També en això tenim a Don Bosco un deixeble que segueix el zel del mestre, amb els nous mitjans a la seva disposició (la premsa popular «de masses»): 318 obres publicades per Don Bosco en 40 anys … de mitjana, una obra cada menys de dos mesos. I al mateix temps és per a nosaltres un missatge de gran actualitat i un veritable desafiament, en el món actual on la comunicació és al centre de la realitat.

Francesc de Sales en la manera d’acompanyar els joves de Don Bosco: els carismes floreixen i donen fruit l’un en l’altre.

Hi ha una veritable «comunió dels sants» en l’art educatiu i espiritual de Don Bosco, que no neix del no-res, sinó que es nodreix d’arrels profundes, obra de l’Esperit en la història de l’Església que l’ha precedit. No és un afegit ni una rèplica: és més aviat un nou florir i donar fruit que s’alimenta d’aquesta obra de l’Esperit que ha vivificat a l’Església amb Francesc d’Assís i Ignasi, amb Domingo i Teresa d’Àvila.

Una bella proposta per l’avui de l’Església, i sens dubte de la Família Salesiana de Don Bosco, és precisament la de créixer en l’art d’acompanyar en el camí de la fe, especialment a tants nois, noies i joves del món que no coneixen a Déu i, al mateix temps, tenen fam i set d’ell, moltes vegades, sense saber-ho. És molt «salesià» sentir i creure veritablement que cada persona necessita «un amic de l’ànima» en qui trobar consell, ajuda, guia i amistat.

Concloc aquestes sintètiques línies, per les quals podrà discórrer l’Estrena de 2022 per a tota la Família Salesiana de Don Bosco al món, amb la invitació que ens fa, a la fi de la seva al·locució el papa Benet XVI, demanant-nos que seguim en «esperit de llibertat» el testimoni exemplar de sant Francesc de Sales, veritable exemple d’aquest humanisme cristià que ens fa sentir que només en Déu es troba la satisfacció del desig i de la nostàlgia que sentim per Ell:« Estimats germans i germanes, en un temps com el nostre que busca la llibertat, fins i tot amb violència i inquietud, no s’ha de perdre l’actualitat d’aquest gran mestre d’espiritualitat i de pau, que llega als seus deixebles l'»esperit de llibertat», la veritable, com culmen d’un ensenyament fascinant i complet sobre la realitat de l’amor. Sant Francesc de Sales és un testimoni exemplar de l’humanisme cristià. Amb el seu estil familiar, amb paràboles que tenen sovint el batre d’ales de la poesia, recorda que l’home porta inscrit en el més profund del seu ésser la nostàlgia de Déu i que només en Ell troba la veritable alegria i la seva realització més plena ».

Don Ángel Fernández Artime, SDB Rector Major.