Mc 12,38-44
En aquell temps, Jesús, [instruint la gent els deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l’oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament.»] Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia.»
vivir.»
Aquest passatge ens contrasta dues imatges de creient. D’una banda l’escriba, a qui li agrada ser ostentós, ser vist i lloat per la seva tasca i «estar en els primer llocs a taula». D’altra banda, tenim a la vídua pobra que tira dues monedes, senzilla, humil i segurament sense nom per a la societat d’aquesta època.
Moltes vegades pretenem que la nostra tasca sigui lloada, apreciada i fins i tot que se’ns agraeixi el que fem per ser cristians o per realitzar obres pels altres. Si és així ens comportem com els mestres. No obstant això, si som humils i no busquem el reconeixement dels altres sinó donar tot el que puguem en el projecte comú, ens convertirem en la vídua.
Jose Antonio Pagola fa la següent reflexió: «No ens equivoquem. Aquestes persones senzilles, però de cor gran i generós, que saben estimar sense reserves, són el millor que tenim en l’Església. Elles són les que fan el món més humà, les que creuen de veritat en Déu, les que mantenen viu l’Esperit de Jesús enmig d’altres actituds religioses falses i interessades. D’aquestes persones hem d’aprendre a seguir Jesús. Són les que més se li semblen «.
- En el teu dia a dia, et sembles més als escribes o la vídua? En quins aspectes o circumstàncies t’assembles més a un o a un altre?
- El passatge ens recorda que la vídua no va donar el que li sobrava, preferim compartir amb els altres el temps que ens sobra i guardar temps per a nosaltres mateixos?
Senyor,
Fes-me veure amb claredat,
Que el món necessita de mi,
Més del que jo estic disposat a donar,
Més del que jo vull entrar en tu.
(Brotes de olivo)
Titulitis (Migueli)
Migueli ens ofereix aquesta cançó on se’ns ensenya que la senzillesa i l’estimar de veritat, val més que tot el que puguem haver tingut o fet. Que és millor ser viuda que escriba.
http://youtu.be/F6sdCd0VTmQç Allí, al terminar, en el Juicio Final, se presentaba un alma a dar cuenta de su edad.
El Padre preguntó: ¿amaste, querida? Y, tras suave carraspera, empezó el alma a cantar:
Estudié un mogollón, estudié un mogollón, fui magistrado, físico, psicólogo, inspector, gané muy bien las pelas, pero me acordé de Dios y colaboré con gente desde mi condición.
Fui experto en drogas, asesor de integración, leía y leía sobre marginación, realizaba gestiones, llené el ordenador, tenía un gran despacho para dar impresión porque, con gente pobre, ya sabe, mi Señor, la importancia que tiene hablar desde otra posición;…otros, otros, otros,… ¡otros! tenían el contacto con cada realidad o mi cualificación perdería veracidad.
Y Dios se levantó, lo miró con cariño, de pronto se volvió y a todos lanzó un guiño; sus ropas remangó, descoronó el triángulo y, bailándole al alma, con garbo le cantó:
Yo tengo un culo,
yo tengo un culo,
y, podéis pasar por él
tú y tus «títulos».
El alma entristecida, se deshacía llorando, y Dios la consolaba: ¡Venga, no es para tanto!; sí, pasarás el tiempo en nuestra eternidad, pero, para que te acuerdes y nadie lo piense más, un grupito de angelotes por siglos te cantarán este nuevo «versiculo» que el mensaje aclarará:
Yo tengo un culo,
yo tengo un culo,
y podéis pasar por él
tú y tus «títulos».
