Lc 12, 32-48
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.» Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: “Ja ve la pluja.” I efectivament, la pluja arriba. I qual el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor.” I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»
Pels camins de Galilea Jesús s’esforçava per encomanar el «foc» que cremava en el seu cor. En la tradició cristiana han quedat petjades diverses del seu desig. Lucas ho recull així: «He vingut a calar foc a la terra. Tant de bo estigués ja encesa! ».
Jesús desitja que el foc que porta dins prengui de veritat, que no ho apagui ningú sinó que s’estengui per tota la terra i que el món sencer es cremi. Qui s’aproxima a Jesús amb els ulls oberts i el cor encès, va descobrint que el «foc» que crema al seu interior és la passió per Déu i la compassió pels que pateixen. Això és el que el mou, el motiva i li fa viure buscant el Regne de Déu i la seva justícia fins a la mort.
Aquesta passió per Déu i pels pobres ve de Jesús i només s’encén en els seus seguidors al contacte del seu evangeli i del seu esperit renovador. Va més enllà del que és convencional. Poc té a veure amb la rutina del bon ordre i la fredor del normatiu. Sense aquest foc, la vida cristiana acaba extingint-se.
Les paraules de Jesús ens conviden a deixar-nos encendre pel seu Esperit sense perdre’ns en qüestions secundàries i perifèriques.
Senyor, que no posi més barreres,
més tallafocs,
a la teva Paraula, a l’Evangeli.
Que els qui m’envolten sentin
el foc acollidor
de qui viu segons la teva Paraula.
Que, com succeeix quan
un mira el foc en una xemeneia,
em deixi hipnotitzar pel teu missatge.
Il·lumina Senyor,
amb la llum de la teva Paraula,
cada racó de la meva vida.
Qui es deixa conduir per l’Esperit, aconseguirà obrir-se a aquests horitzons de reciprocitat cap a on el condueix el més profund del seu desig. En la mesura que, gràcies a aquesta docilitat a l’Esperit, vagi avançant per aquest camí, el seu esforç anirà creant en ell un ésser humà cada vegada més capaç de compartir amb els altres. Aquest donar-se mútuament l’existència per mitjà de relacions de reciprocitat, anirà transformant-se en sal que dóna a la seva vida el veritable sabor humà.
De El deseo de Jesús. La Eucaristía como mesa, memoria y asamblea, Santander 1982, pp.36-37
