Mt 17, 1-9
En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se’ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo.» En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s’acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por.» Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol. Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d’aquella visió fins que el Fill de l’home no hagués ressuscitat d’entre els morts.
No seria fàcil per als germans zebedeus ni per a Pere explicar el que van sentir durant la Transfiguració del Senyor. Amb tot, com a cristians, en alguns moments de la nostra vida de fe hem pogut captar aquesta presència propera, majestuosa, transfigurada, del Mestre: una trobada de grups, alguns temps forts, experiències fortes al llarg de la nostra vida ens permeten d’intuir allò que van sentir els apòstols. Nosaltres, com ells, hem tingut la temptació de “fer tres cabanes” i no voler baixar de la muntanya. Però el manament de Jesús es fa més fort que mai. El manament de posar els peus a terra i ser testimonis de la grandesa d’Aquell que només podem intuir. Com fer-ho? Què dir? Com actuar? Només un consell que es va repetint al llarg de tot l’evangeli: no tingueu por.
En aquest camí de quaresma que comencem, què hi ha dins del meu cor; la por o la fe en la grandesa d’Aquell que m’envia a ser llavor del regne entre els meus germans?
Del Salm 32
El Senyor, des del lloc on resideix,
es fixa en els qui poblen la terra;
Ell, que ha modelat tots els seus cors,
penetra totes les seves accions.
Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
Ell és i serà l’alegria del nostre cor.
Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en tu!
Els tres cecs
Hi havia una vegada tres savis. I eren molt savis. Tot i que tots tres eren cecs. Com que no podien veure, s’havien acostumat a conèixer les coses amb sols tocar-les. Feien ús de les seves mans per a donar-se conte de la mida, de la qualitat i del caliu d’allò que es posava al seu abast.
Un circ va arribar al poble on vivien els tres savis que eren cecs. Entre les meravelloses coses que van arribar amb el circ, venia un gran elefant blanc. I era tan extraordinari aquest animal que tota la gent no feia més que parlar d’ell.
Els tres savis que eren cecs també van voler conèixer a l’elefant. Es van fer portar fins al lloc on hi era i van demanar permís per a poder tocar-lo. Com que l’animal era molt mans, no va haver cap problema perquè ho fessin.
El primer dels tres va estirar les seves mans i va tocar a la bèstia en el cap. Va sentir sota els seus dits les enormes orelles i després els dos tremends ullals de marfil que sobresortien de la petita boca. Va quedar tan admirat del que havia conegut que immediatament va anar a explicar als altres dos el que havia après. Els va dir:
– L’elefant és com un tronc, cobert ambdues parts per dues flassades, i d’ell surten dues grans llances fredes i dures.
Però resulta que quan va tocar el torn al segon savi, les seves mans van tocar la panza de l’animal. Va intentar rodejar el seu cos, però aquest era tan gran que no podia rodejar-lo amb els braços oberts. Després de molt palpar, va decidir explicar ell també el què havia après. Els va dir:
– L’elefant s’assembla a un tambor posat sobre quatre potes grosses, i està folrat de cuir amb pèl per fora.
Llavors va anar el tercer savi, i va agafar l’animal just per la cua, es va penjar d’ella i va començar a balancejar-se com fan els nens amb una corda. Com que això li agradava a la bèstia, va estar llarga estona divertint-se en mig dels riures de tots. Quan va deixar el joc, comentava el que sabia. També ell va dir:
– Jo se molt bé el que és un elefant. És una corda forta i grossa, que té un pinzell a la punta. Serveix per a balancejar-se.
Resulta que quan van tornar a casa i van començar a xerrar entre ells del què havien descobert sobre l’elefant no es podien posar d’acord. Cada un estava plenament segur del que coneixia. I a més, tenien la certesa de que sols havia un elefant i que els tres estaven parlant del mateix, però el que deien semblava impossible de lligar. Tant van xerrar i discutir que quasi es barallen.
Però a fi de contes, com que eren els tres molt savis, van decidir demanar ajuda, i van anar a preguntar a un altre savi que havia tingut l’oportunitat de veure a l’elefant amb els seus propis ulls.
I llavors van descobrir que cada un d’ells tenia raó. Una part de la raó. Però que només coneixien de l’elefant la part que havien tocat.
