Jn 14, 1-12
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig.» Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m’heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist.» Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més.» Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.»
Estem obertes a la transcendència per definició i, quan l’Altre t’ha tocat el cor, la necessitat de sentir-ho ja no et deixa. Com calmar aquesta set de Déu? Com tornar-lo a sentir a prop?
“Jo sóc el camí,…”
Et cerco pel camí de la vida?
Sento set de tu? O bé m’oblido d’ella omplint-me d’ocupacions?
Queda’t amb nosaltres, que el dia ja comença a declinar…
Del salm 32
Senyor, tu ets el nostre auxili i l’escut que ens protegeix;
ets l’alegria del nostre cor i en tu confiem.
Per això et diem:
Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en tu
El veritable camí
L’excursionista havia matinat molt amb la intenció de fer un cim, particularment molt escarpat, abans que el sol arribés al seu punt més alt. Portava ja hores d’esforç en la seva solitària pujada i el seu cos començava a estar molt cansat. Les seves botes tenien pols de molts paisatges i en el seu cor el record de moltes melodies. Inesperadament, el camí que seguia es dividia en dos. Es va parar dubtós per por a equivocar-se.
Després d’uns minuts va veure a algú que caminava en direcció contrària. Després de saludar-li li preguntà:
–¿Em podries indicar quin és el veritable camí que condueix al cim?
–El veritable camí –va respondre l’altre sense aturar-se– és el que no condueix a cap lloc. Només així seguiràs sempre buscant.
