En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient: «Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»
Com integro el sofriment en la meva vida? Com un mal inevitable? Com un camí d’accés al més íntim de mi mateix i, per tant, també com un camí d’accés a la realitat de Déu? A la llum del sofriment present en la meva vida, quin és el meu concepte de felicitat? Sóc feliç segons les benaurances?
Com em valoro a mi mateix? Tinc tendència a infravalorar-me? o a sobrevalorar-me? Sóc capaç de contrastar la meva veritat, allò que sóc, a la llum de la veritat de l’Evangeli? Em deixo il·luminar per la llum de la Veritat, que és Déu? Hi ha lloc per als altres?
Com responc en la meva vida al projecte de Déu sobre el món i sobre mi mateix? M’ho crec que l’amor aprofundeix la justícia, i fins la depassa, que la justícia de Déu consisteix a estimar? I des d’aquesta perspectiva sóc just amb mi mateix i amb els altres?
Què se n’ha fet de la tendresa en la meva vida? De la capacitat d’admirar-me, d’alegrar-me, i, per tant, també de compartir el sofriment de l’altre, de compadir, de «compatir»? Tinc el coratge de deixar el meu cor indefens, exposat, vulnerable a l’estimació dels altres? Sóc conscient de tot el que m’exigeix aquesta compassió: l’alegria, la pau, la reconciliació amb mi i amb els altres, la capacitat i el compromís d’estimar els altres…?
Què faig amb els meus sentiments, sovint tan contradictoris? M’adono dels motius reals que m’impulsen a fer o a dir? Estimo, com Déu l’estima, la veritat al fons del cor? I la meva mirada, és neta? és interessada? és possessiva? Com em sento mirat per Déu? I pels altres?
Estic en pau amb mi mateix? o visc en la crispació constant? Què entenc per pau segons l’Evangeli? Inacció? Indiferència? Conformisme? Procuro en les meves relacions amb els altres fomentar la veritable pau de Jesús? Quan acullo Jesús en la meva vida, em deixo inundar per la seva pau?
Com reacciono davant el fet que avui els cristians, l’Església, ja no som significatius? M’ho crec que la veritable felicitat de l’Evangeli rau precisament en aquesta insignificança? Fonamento la meva felicitat en el prestigi, en la imatge, en la consideració dels altres envers mi?
Com integro el sofriment en la meva vida? Com un mal inevitable? Com un camí d’accés al més íntim de mi mateix i, per tant, també com un camí d’accés a la realitat de Déu? A la llum del sofriment present en la meva vida, quin és el meu concepte de felicitat? Sóc feliç segons les benaurances?
Com em valoro a mi mateix? Tinc tendència a infravalorar-me? o a sobrevalorar-me? Sóc capaç de contrastar la meva veritat, allò que sóc, a la llum de la veritat de l’Evangeli? Em deixo il·luminar per la llum de la Veritat, que és Déu? Hi ha lloc per als altres?
Com responc en la meva vida al projecte de Déu sobre el món i sobre mi mateix? M’ho crec que l’amor aprofundeix la justícia, i fins la depassa, que la justícia de Déu consisteix a estimar? I des d’aquesta perspectiva sóc just amb mi mateix i amb els altres?
Què se n’ha fet de la tendresa en la meva vida? De la capacitat d’admirar-me, d’alegrar-me, i, per tant, també de compartir el sofriment de l’altre, de compadir, de «compatir»? Tinc el coratge de deixar el meu cor indefens, exposat, vulnerable a l’estimació dels altres? Sóc conscient de tot el que m’exigeix aquesta compassió: l’alegria, la pau, la reconciliació amb mi i amb els altres, la capacitat i el compromís d’estimar els altres…?
Què faig amb els meus sentiments, sovint tan contradictoris? M’adono dels motius reals que m’impulsen a fer o a dir? Estimo, com Déu l’estima, la veritat al fons del cor? I la meva mirada, és neta? és interessada? és possessiva? Com em sento mirat per Déu? I pels altres?
Estic en pau amb mi mateix? o visc en la crispació constant? Què entenc per pau segons l’Evangeli? Inacció? Indiferència? Conformisme? Procuro en les meves relacions amb els altres fomentar la veritable pau de Jesús? Quan acullo Jesús en la meva vida, em deixo inundar per la seva pau?
Com reacciono davant el fet que avui els cristians, l’Església, ja no som significatius? M’ho crec que la veritable felicitat de l’Evangeli rau precisament en aquesta insignificança? Fonamento la meva felicitat en el prestigi, en la imatge, en la consideració dels altres envers mi?
per Jose María Rodríguez Olaizola sj.
No sé si crec en un déu massa miraculós. Potser sóc massa conformista, o la meva fe es massa racional.
Potser em falta ambició creient. Però els miracles, per mi, són tot i res. M’explico. En temps de Jesús anomenaven miracles a coses extraordinàries (que abans no tenien explicació, i moltes d’elles potser avui sí en tenen).
És veritat, hi ha coses sorprenents en la vida. Però entenc que a molta gent li molesti pensar en els miracles com a intervencions arbitràries d’un Déu que, quan vol, canvia les dinàmiques de la seva creació perquè sí. O entenc que hi hagi gent inquieta, que davant aquest Déu només deixa l’opció de “no obrir boca i acollir el misteri”, perquè els seus designis són tan inescrutables, prefereixi prescindir de quelcom diví.
Entenc que hi hagi gent per a qui l’afirmació de que algunes coses absurdes passen és que «així ho ha volgut Déu” el deixi indignat amb aquell Déu… Per això em costa acceptar aquesta actuació intempestiva de Déu. De vegades, quan nosaltres insistim en els miracles (per exemple, per a provar la santedat, com si li exigíssim a Déu una garantia), em ve al cap la desesperació de Jesús contra aquells que demanaven signes per a posar a prova a Déu…
I és que, d’alguna manera, els miracles són coses molt més quotidianes i al mateix temps admirables.
El miracle ets tu quan estimes a una altra persona sense exigir-li res. Soms nosaltres, quan perdonem, molt més enllà de la lògica o d’una justícia contable. El miracle sóc jo, i tu, que, tot i amb els nostres defectes, podem proclamar un Déu bo, podem crear camins per a ser recorreguts per homes cansats.
El miracle ers tu, i sóc jo, quan, tot i en les circumstàncies més adverses som capaces de somriure com una llavor d’esperança. Eta tu, i sóc jo, quan acariciem la vida. Avui és miracle compartir sense càlcul (que els cistells ja estan plens de pans i peixos, però a molts no els hi arriba). És miracle la nostra capacitat d’abstreure, admirar, pensar, avançar i estimar. És miracle la nostra imaginació que ens permeti descobrir nous horitzons.
Ho és, per tant, la capacitat d’entregar-se sense condicions, sense marxa enrere, sense garreperies, als altres. És miracle, finalment, dir en veu alta les benaurances, i sentir que aquesta veritat et crema i t’apassiona. I quan miro al voltant, i percebo aquests miracles, és quan intueixo, agraït, a Déu.
