Quan s’acostava la Pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare.» Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia.» Llavors els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?» Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies.» Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?» Però ell es referia al santuari del seu cos. Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús. Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.
Podríem revisar com són les nostres relacions amb els altres…
Respecten el temple de Déu? Quin sentit donen a la meva vida?
És perfecta la llei del senyor,
i l’ànima hi descansa;
és ferm el que el Senyor disposa,
dóna seny als ignorants.
Els preceptes del Senyor són planers,
omplen el cor de goig;
els manaments del Senyor són transparents,
il·luminen els ulls.
Venerar el Senyor és cosa santa,
es manté per sempre;
els determinis del Senyor són ben presos,
tots són justíssims.
Són més desitjables que l’or fi,
més que l’or a mans plenes;
són més dolços que la mel regalimant de la bresca.
Jove, sovint et preguntaran: On és Déu? Es veu o no es veu? Noi, si t’han de dir on és Déu, Déu se’n va. De res no et servirà que et digui que Déu viu a la teva veu. Que Déu és a la flor i a la grana, al moixó i a la nafra, en allò que és lleig, en el que és trist, a l’aire i a l’aigua; Déu és al mar i, a vegades, al temple. Déu és al dolor que no se’n va i al vell que passa, a la mare que pateix, a la dona pública i al minaret de la mesquita blanca. Déu és a la mina i a la plaça, és ben cert que és arreu, però cal veure’l sense preguntar on és, com si fos un mineral o una planta.
Endinsa’t en el silenci, mira’t la cara … no en tens prou amb el misteri que veus i sents? Passa un nen cantant, tu t’adones … Déu hi és. El tens a la llengua quan cantes, a la veu quan no blasfemes i quan preguntes on és, aquesta curiositat és Déu que corre per la teva sang. Hi és als ulls quan rius, a les venes quan estimes, en tot tu sempre, però has de veure’l tu mateix, que no s’hi val que t’ho diguin … has de sentir-lo tu com grimpa, com esgarrapa, netejant les parets de la teva ànima. Però Déu s’allunya del qui resa i no estima, del qui va a missa i no encén en els cors dels pobres, llums d’esperança; el pots trobar al suburbi a primera hora de la matinada, a l’hospital i a la garjola.
Déu és en tot això. Si t’angoixa aquest home que va amb espardenyes, si et fa sospita la vida del qui puja i no baixa, si sense motiu una angoixa se’t clava a l’entranya, si et desvetlles un dia xiulant de bon matí i somrius a tothom i a tothom dones gràcies, Déu és amb tu, sota la camisa.
(Gloria Fuertes)
