En aquell temps els deixebles contaven el que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d’això, Jesús mateix es presentà enmig d’ells i els digué: «La pau sigui amb vosaltres.» Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus, sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc.» I mentre deia això els ensenyava les mans i els peus. Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho, els digué: «No teniu aquí res per menjar?» Ells li donaren un tall de peix a la brasa i se’l menjà davant d’ells. Després els digué: «Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms.» Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar d’entre els morts el tercer dia, i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis.»
En aquest ambient de reunió es presenta Jesús i, a pesar que estaven parlant d’ell, s’espanten i fins i tot arriben a sentir por. Els esdeveniments de la Passió no han pogut ser assimilats suficientment pels seguidors de Jesús. Encara no aconsegueixen establir la relació entre el Jesús amb qui ells van conviure i el Jesús gloriós, i no aconsegueixen tampoc obrir la seva consciència a la missió que els espera. Podem dir aleshores llavors que “parlar de Jesús”, implica una mica més que el simple record del personatge històric. De molts personatges il·lustres es parla i se seguirà parlant, inclòs el mateix Jesús; no obstant això, ja des d’aquests primers dies de Pasqua, va quedant definit que Jesús no és un tema per a una tertúlia sense importància.
Els deixebles creuen que es tracta d’un fantasma; la seva reacció externa és tal que el mateix Jesús se sorprèn i els corregeix: “Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes?”.
Aclarir la imatge de Jesús és una exigència per al deixeble de tots els temps, per a l’Església mateix i per a cadascun de nosaltres avui. Certament en el nostre context actual hi ha tantes i tan diverses imatges de Jesús, que no deixa d’estar sempre present el risc de confondre’l amb un fantasma. La “societat de consum religiós” d’avui ens està presentant cada vegada amb major intensitat algunes imatges totalment confuses. Aquí està el desafiament per a l’evangelitzador d’avui: aclarir la seva pròpia imatge de Jesús a força de deixar-se penetrar cada vegada més per la seva paraula; d’altra banda està el compromís d’ajudar els germans a aclarir aquestes imatges de Jesús.
-¿Com és la meva imatge de Jesús? ¿El visc com una presència joiosa en la meva vida? ¿O tinc dubtes i encara no el sé distingir?
Obre els meus ulls per tal que et reconegui viu
en els llocs més inesperats.
Obre els meus ulls per tal que et confessi
davant de qui em pregunti per Tu.
Obre els meus ulls, Senyor, igual que vas obrir els del cec.
Obre els meus ulls, Senyor,
igual que vas obrir els ulls dels d’Emmaús, i dels deixebles,
aquella matinada en què Tu
et vas acostar a la riba de la seva vida,
al mar on treballaven,
sense reconèixer que Tu hi eres present.
Dóna’m, Senyor, ulls de resurrecció.
Abre mis ojos, Señor,
como abriste los ojos de los de Emaús,
y de los discípulos,
la mañana aquella en que Tú
te acercaste a la orilla de su vida,
al mar donde trabajaban,
sin reconocer que Tú estabas presente.
Dame, Señor, ojos de resurrección.
En alemany la paraula “erfahrung”, “erfahren”, expressa un moviment sobre rodes, un penetrar en un país, en un territori, sobre rodes. Sembla que visualitza d’alguna manera que l’experiència no és posseir allò que s’experimenta, sinó que la realitat s’obre a nosaltres, se’ns lliura perquè ens endinsem en ella, no per apropiar-nos-la sinó per conèixer-la. El paisatge que travessem amb cotxe no es mou, no ens el podem portar amb nosaltres, però podem lliurar-nos a ell i quedar-nos amb la seva bellesa i el seu dolor, amb el missatge que té per a nosaltres. Podem escoltar la seva melodia, la seva paraula històrica i actual, podem endinsar-nos en el cor de les seves gents, quedant-nos amb elles. Tot això pot arribar a transformar-nos per dins, pot influir en el rumb de la nostra vida i obrir-nos a horitzons insospitats, però el paisatge segueix aquí, íntegre, inesgotable en els seus misteris i missatges per a qui el vol experimentar.
Déu és el paisatge en el qual nosaltres ens endinsem al llarg de la vida, el travessem com es travessa un camp, una regió, un país. Déu no ens lliura el seu misteri i en alguns instants eterns ens fa percebre la seva melodia feta de paraula i de vent que ens despulla. Tota la nostra vida és com un viatge a través del camp de Déu. L’experiència de Déu té moltes facetes, són les innombrables variants de percebre la vida, de tenir consciència que estem vivint, amb tot el que això té de dramàtic i de feliç.
Per als cristians aquest paisatge es confon amb el guia que ens acompanya en la nostra trajectòria, incursió en Déu, Crist. Jesús es converteix en lloc definitiu de l’encontre trobada.
(Cristina Kaufmann, “La fascinació d’una presència”)
