En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal i tant se li’n dóna, de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo sóc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles. »Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m’estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare.»
La relació del pastor-Jesús amb les ovelles-poble és una relació personal i recíproca de coneixement profund i íntim (conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi). Conèixer Jesús significa experimentar el seu amor i identificar-se amb la seva persona i amb la seva activitat. Aquesta relació de coneixement-amor és tan profunda que Jesús la compara a la que existeix entre ell i el Pare.
Com són les meves actituds de pastor respecte a totes aquelles persones que, d’alguna manera, estan sota la meva “custòdia”? Em comporto com el pastor assalariat a qui no li interessen les seves ovelles? Conec les meves ovelles i les meves ovelles em coneixen a mi?
Conec realment Jesús? És Ell qui em dóna la vida? El sento com el meu “bon pastor”?
El Senyor és el meu pastor
El Senyor és el meu pastor:
no em manca res.
Em fa descansar en prats deliciosos,
em mena al repòs vora l’aigua,
i allí em retorna.
Em guia per camins segurs,
per amor del seu nom;
ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal.
Tu, Senyor, ets vora meu:
la teva vara i el teu bastó
em donen confiança.
Davant meu pares taula tu mateix
enfront dels enemics;
m’has ungit el cap amb perfums,
omples a vessar la meva copa.
Ben cert, tota la vida m’acompanyen
la teva bondat i el teu amor.
I viuré anys i més anys
a la casa del Senyor.
-No sóc orador -es va disculpar el sacerdot-, però ja que vostè ho desitja, ho faré.
L’actor va recitar el salm de manera magnífica. La seva veu i la seva dicció van ser perfectes. Tots estaven pendents dels seus llavis. En acabar la seva “actuació” els assistents van esclatar en calorosos aplaudiments. Aleshores li va tocar recitar el salm al clergue. La seva veu sonava una mica aspra i la seva dicció una mica entretallada. Però les paraules brollaven com si estiguessin vives, i l’ambient semblava embargat per un misteri espiritual. Quan va acabar, van seguir uns moments de reverent silenci; a alguns els començaven a sortir les llàgrimes…
L’actor es va posar en peus i va dir amb veu emocionada:
-Jo he arribat als vostres ulls i a les vostres oïdes; però el nostre sacerdot ha arribat fins als vostres cors. La raó és, senzillament aquesta: jo conec el salm; però ell coneix el Pastor!
