Trenta mil catòlics. Aquesta és el ramat, aproximada, que té a la seua cura en l’arxidiòcesi de Rabat el cardenal *Cristobal López Romero (Vélez-Rubio, Almería, 1952). Però 30.000 catòlics distribuïts en una superfície igual a la de tota l’Espanya peninsular, i atesos únicament per 34 sacerdots (la meitat d’ells religiosos) i unes 100 religioses. Encara té una altra peculiaritat més la jurisdicció de la capital del Marroc: tots els cristians que hi ha en ella són estrangers. «Però l’Església no vol ser estrangera al Marroc, sinó una Església encarnada en aquesta terra i en aquest poble», precisa el *purpurado salesià.

Aquest país magrebí, que va començar sent un de més assotats per la pandèmia en tot el continent, s’ha convertit hui en un exemple a imitar en vista de l’èxit en el seu control, segons el cardenal López Romero. *ECCLESIA ha conversat amb ell.

—Eminència, com ha passat vosté aquests últims mesos de confinament?
—Sanitàriament, amb molta tranquil·litat, perquè al Marroc el maneig de la pandèmia ha sigut exemplar i reeixit: a penes 220 defuncions des de l’inici fins ara. Però he tingut més treball que mai, ja que s’han multiplicat els esforços i les iniciatives per mantindre la comunió entre tots els cristians (amb una creativitat remarcable de part de molts sacerdots i laics) i per servir a la multitud de persones en situació de migració que es van quedar literalment sense res de la nit al dia i que han passat vertaderes dificultats per a sobreviure.

—I com s’ha vist des de Rabat la situació que hem viscut a Espanya, amb tants morts?
—Amb estupor i preocupació. A mi m’impressionaven les xifres, especialment quan en un sol dia morien més de 1.000 persones. He patit també per la pèrdua de diverses desenes de germans salesians, alguns d’ells molt pròxims, morts en les diferents comunitats d’Espanya.

—Ha afectat molt la pandèmia a l’arxidiòcesi de Rabat?
—En el sanitari, res. En el social i econòmic, molt. Molts laics, especialment subsaharians, s’han vist privats dels seus recursos naturals de vida. Les parròquies han perdut la seua principal font de subsistència econòmica: les col·lectes de les misses. Pastoral i espiritualment ha sigut l’ocasió de descobrir nous camins per a l’evangelització i una major i més profunda implicació dels laics en la vida eclesial.

—Què ha fet l’Església de Rabat en aquests mesos? Han repartit vostés també aliments entre els necessitats, kits d’higiene, etc.?
—Hi ha hagut un moviment de solidaritat increïble en les diferents parròquies i de diverses formes. Si valoràrem en diners tots els aliments i kits d’higiene distribuïts, fàcilment arribaríem als 250.000 euros, la qual cosa per al Marroc és una quantitat considerable. A més, hem acollit en *Oujda, *Meknès i Rabat a unes 170 persones que han viscut tot o gran part del confinament en estructures eclesials. Tot això ha sigut possible pel gran desplegament solidari de musulmans i cristians, d’associacions i particulars, que han contribuït financerament o en espècie.

—Han pogut celebrar en algun moment Eucaristies presencials, o han hagut de recórrer també a celebracions telemàtiques pel tancament dels temples?
—Des de l’inici de l’estat d’urgència sanitari, fa ja més de tres mesos, totes les celebracions públiques de culte (musulmanes, cristianes i jueves) van ser suspeses… i ara esperem la reobertura dels centres de culte. Això ha tingut com a conseqüència positiva una florida de les iniciatives telemàtiques: misses, moments d’oració, temes de meditació i reflexió, etc.

—En altres parts, alguns cristians no han portat res bé el tancament dels temples i això de les Eucaristies per via telemàtica. Com s’ha viscut aquest tema al Marroc? Vosté ha escrit que «s’és cristià les 24 hores del dia i els 7 dies de la setmana, no sols quan anem a l’església a missa».
—Certament; som cristians a temps ple i complet. Ací hem viscut aquesta «privació» amb dolor, paciència i positivitat, intentant posar bona cara al mal temps i traure profit de circumstàncies que són, en si mateixes, negatives, però que poden derivar en conseqüències positives.

—Han pogut celebrar funerals?
—Jo mateix vaig celebrar en la discreció i estricta privacitat el funeral d’un franciscà sacerdot, i crec que en alguna parròquia s’ha fet algun enterrament… Però no crec que hi haja hagut més de quatre o cinc cristians difunts en aquests mesos, i cap en relació al coronavirus.

—Al costat de Sud-àfrica i Egipte, el Marroc va començar sent un dels països d’Àfrica més castigats per la pandèmia. I no obstant això hui ocupa el seté lloc continental, amb «només» 212 morts i 11.338 contagis, a data 26 de juny. Alguna cosa han hagut de fer bé les seues autoritats per a aconseguir contindre l’amenaça. Què ha sigut? Quins han sigut exactament les mesures que s’han adoptat allí?
—Es va decretar l’estat d’urgència a temps i, entre altres mesures, el confinament, que s’ha seguit amb una notable disciplina de part de tot el poble. Cal valorar la manera tranquil·la i resignada amb què el poble marroquí, musulmà al 99,5%, ha viscut el Ramadà, un mes en què eixir al carrer, passejar cada nit, participar de l’oració extraordinària de cada dia, eren punts ineludibles… Les autoritats han estat molt vigilants i exigents, sobretot en els primers moments, i han fet tot el possible per pal·liar les conseqüències negatives de l’aturada econòmica.

—No s’han col·lapsat els hospitals? Han pogut aconseguir màscares i respiradors? Hi ha hagut baixes entre el personal sanitari? Ha entrat el virus en les residències d’ancians, com a Espanya?
—El sistema sanitari marroquí no s’ha col·lapsat en cap moment. Tampoc, que jo sàpia, han faltat respiradors; han sigut relativament pocs els malalts que han requerit vigilància intensiva. el Marroc es va llançar des del principi a la fabricació de màscares, de manera que no sols ha pogut proveir el mercat interior, sinó exportar diversos milions d’elles a països tercers i donar material sanitari a una bona vintena de països africans. Al Marroc hi ha molt poques residències d’ancians, perquè el poble marroquí està orgullós si es fes càrrec dels seus majors (que no són molts). No conec de cap residència que haja tingut problemes especials. On sí que hi ha hagut focus últimament ha sigut en unitats de processament agrícola (collita de fruits rojos i condicionament dels mateixos) i en algunes plantes industrials. Imagine que hi haurà hagut treballadors sanitaris contagiats, però certament no d’una manera massiva i notable.

—Des del 14 de març fins al 19 de maig a Espanya va haver-hi 8.400 detinguts i més d’un milió de multes per violar les disposicions de l’estat d’alarma. Com s’han comportat els marroquins en aquests mesos?
—En general, com dic, amb molta disciplina i respecte de les normes. Però també hi ha hagut algun desborde en moments i llocs puntuals. Un diumenge que feia molt bon temps la unitat de cavalleria de la policia va haver de dispersar a una multitud que s’havia aglomerat a la platja de Rabat… però és l’excepció que confirma la regla del bon comportament general.

—Em parlava abans de nous focus. Fa uns dies va haver-hi un a la regió de Kenitra. És greu? Es parlava d’uns 900 casos.
—Sí, es tracta de la regió on es cultiven més maduixes i fruits rojos, i milers de treballadores són contractades per a la collita. És una zona rural de molta producció i de no molta densitat poblacional, per la qual cosa els riscos queden minimitzats i amb possibilitats de control. Sembla que els diversos focus estan baix control. La majoria dels casos són asimptomàtics i no requereixen d’hospitalització, però estan tots confinats en llocs adequats. En aquests moments tots els malalts que requereixen hospitalització estan concentrats en només dos hospitals del Marroc, per a permetre que la resta del sistema públic sanitari funcione normalment i estiga obert a la població en general.

—Poden disparar-se ara els contagis amb l’operació «passe de l’Estret»?
—Segons la meua informació, l’operació «passe de l’Estret» està suspesa, no es durà a terme. Realment l’entrada de tres milions i mig de marroquins més sengles turistes arribats cada any a través de l’Estret suposaria un greu perill, impossible de controlar. Jo crec que s’obrirà l’espai aeri (encara tancat a primer de juliol), ja que les arribades d’avions són fàcils de controlar i aporten una quantitat molt relativa de visitants.

—Monsenyor, ens canviarà aquesta pandèmia en alguna cosa? Ens farà millors persones, més solidaris i preocupats pel proïsme, menys aferrats a les coses materials i més centrats en el veritablement important?
—Tant de bo siga així. Aquesta experiència, negativa en si mateixa, pot donar aqueixos fruits positius… Però depén de l’actitud, de la reacció i de l’esforç de cada persona, de cada família, de l’Església, de les associacions… No serà una cosa automàtica. Deixar arrere l’egoisme i l’individualisme per a reemplaçar-los per la solidaritat i l’esperit comunitari exigirà sempre renúncia, lluita contra nosaltres mateixos, esforce…

—Una de les coses que hem aprés en els últims mesos és a valorar la proximitat i presència dels altres, especialment dels nostres sers estimats. Així mateix, durant unes poques setmanes hem vist ciutats més habitables, netes de contaminació. Arribarem a qüestionar-nos els nostres hàbits de vida o, quan se’ns passe la por i hi haja bovina, tornarem a ballar-la? Haurà sigut aquesta una oportunitat perduda per a fer possible «un altre món»?
—Qui sap! Dins d’un, o tres, o cinc anys veurem. Però certament serà una ocasió perduda si no aprofitem el viscut per a aprendre a viure amb un altre estil en el qual, com diu Pablo d’Ors, «menys és més». Menys paraules, més silenci. Menys materialisme, més espiritualitat. Menys consum, més austeritat. Menys individualisme, més fraternitat i comunitat.

—Una de les disposicions que va adoptar el regne marroquí va ser l’excarceració de presos per a evitar la propagació del COVID en les presons. Mesures similars es van prendre també a l’Iran, l’Afganistan, Indonèsia, Turquia, Tunísia, Algèria i Líbia…, països musulmans tots ells. Per què als països cristians no hi ha hagut excarceracions?
—Bé, l’excarceració al Marroc va ser molt relativa, perquè afecte potser l’1%-2% de presos; no és que hi haguera una eixida massiva… Curiosament només en una presó va haver-hi problemes de contagi, però no entre els presos, sinó entre els funcionaris de presons.

—Vosté va passar molts anys com a missioner a Paraguai abans de recalar al Marroc. De fet, crec que té també la nacionalitat d’aquell país. Manté contacte amb les seues gents? Sap com s’està vivint la pandèmia allí?
—Sóc, amb sa orgull, de nacionalitat paraguaiana, privilegi que agraïsc a l’Estat i poble paraguaià. I si he comptat totes aquestes coses positives que he dit anteriorment sobre el Marroc i el seu maneig de la pandèmia, respecte a Paraguai cal multiplicar l’elogi per cinc o per deu. Què són 17 morts en una població de 7 milions d’habitants i 2.221 casos d’infectats? Cal llevar-se el barret davant aquests països que moltes vegades són infravalorats i fins i tot menyspreats, però que de tant en tant poden donar-nos alguna lliçó als «superbs» europeus, sobretot als quals pensen que gens bo pot haver-hi fora de les seues fronteres, i que fora d’elles tot és misèria, subdesenvolupament i salvatgisme.