Començar per un interrogant és sempre un repte. No vol dir que posem en dubte que Don Bosco no hagi estat un gran educador en el  segle XIX i que la seva obra no hagués estat reconeguda en el seu temps, sinó que anem més enllà. El nostre repte és pensar en l’actualitat de la seva acció avui.

Don Bosco, evidentment,  no fou un gran pedagog,  en el sentit d’un teòric de les ciències educatives, o un gran pensador o formulista científic de grans teories pedagògiques, sinó que fou un gran educador, que va saber formar nombroses generacions de joves que van passar per les seves mans per a afrontar la vida del seu temps i les necessitats de llurs vides i formar una escola d’educadors de marca pròpia, l’estil salesià d’educar.

Quin va ser el seu punt de partida? Quin va ser el seu recolzament bàsic?

– Ell parteix, como tothom, de la seva experiència personal. La primera de totes elles, la seva experiència familiar, la mancança de la figura del pare, la mare Margarida, dona de caràcter fort i creient que va haver de fer de pare i mare. Després, veure i observar la situació dels joves pobres i abandonats: l’experiència dels joves a “La Generala”, la presó de Torí, el “mercat de braços” de Porta Palazzo, els nens i joves vagabunds pels carrers, els joves enfilats a les bastides i netejant xemeneies, la situació laboral, moral, socioeconòmica i eclesial dels nens i joves emigrants del camp…

– El segon element que li dóna forma és la seva formació: des dels seus primers passos educatius, en el seminari de Chieri, fins a l’internat de Torí dirigit per  Don Josep Cafasso, molt particularment la seva formació en la moral alfonsina contra el jansenisme dominant en molts ambients eclesiàstics.

– L’experiència d’altres educadors dels qui va aprendre: els oratoris milanesos i de Don Cocchi, l’escola i educadors lasal·lians, maristes i jesuïtes i altres congregacions dedicades a l’educació.

– Les noves respostes als desafiaments en la praxis diària de l’educació  el situaven en primera línia. Don Bosco respon (expeditiu) amb noves iniciatives (creatiu) davant les “emergències educatives” en les que es trobà al llarg de la seva vida: davant dels joves al carrer sense ofici ni benefici, creà els Tallers per Artesans (nucli de la Formació Professional); davant la incompetència moral dels estudis a Torí, les seves pròpies escoles; davant els nens vagabunds, internats; davant dels joves desvagats els dies festius, l’Oratori farcit d’activitats: davant dels llibres “impius”, tot un seguit de publicacions formatives;…

– Aquest sistema, creat el segle XIX, té uns elements que transcendeixen la seva època i s’adapten a la realitat actual, als nous temps i a les noves “emergències” educatives, que podem resumir així:

1. El SEU punt de partida: la centralitat del jove que rau en el seu valor com persona humana i com fill de Déu.

2. Un model pedagògic recolzat en la comprensió, en la confiança, en l’amor que educa, en l’afectivitat (“amorevolezza”) i en la religió. 

3. Un sistema educatiu flexible, pro actiu i obert a noves solucions davant dels nous reptes.

4. L’equilibri entre fidelitat als principis i valors i obertura a tot allò nou basat en la praxis i l’atenció acurada.

5. L’obertura als problemes i necessitats dels joves de cada moment (Oratori Festiu, Tallers, Escoles, Internats, manuals,…)

6. Un Magisteri que, més que un sistema doctrinal, pensat, escrit i heretat, és una praxis vàlida i eficaç basada en la intuïció educativa. (Scentia sed ars: Ciència però Art), que reclama el Sistema Preventiu.

El gran salesià Don José Bertello, qui el 1910, en la introducció sobre la formació dels artesans expressà una famosa frase que prengué embranzida entre nosaltres: “Amb Don Bosco i amb els temps”. Ens obre així a l’actualització del Magisteri pedagògic de Don Bosco avui.

1. Renovar els seus fonaments teològics, particularment a partir del Vaticà II, (per exemple la vàlua adequadament aplicada del treball del laïcat), i antropològics de les noves ciències socials que obren a un l’horitzó capaç d’oferir noves respostes.

2. Una condició juvenil que canvia a un ritme de vertigen (noves sensibilitats,  “tribus juvenils”….).

3. Noves accions i intervencions educatives que intenten donar resposta amb creativitat a aquesta realitat juvenil tan canviant (els “nous patis”, les xarxes socials, els “sense llocs”, la interculturalitat, las relacions interracials i interreligioses,…)

4. La pluralitat de contextos polítics, culturals, tecnològics, econòmics, eclesials en un món cada vegada més globalitzat i interconnectat.

5. Valoració social més acurada del jove, del seu món afectiu i sexual i del món femení.

6. El paper de l’Església en relació amb el món actual (l’allunyament, l’abandó, la indiferència, el rebuig…) i el camp de l’educació (les emergències educatives, els cansaments-burn out (estar cremat), l’envelliment del clergat i els religiosos en el primer món).

7. Les noves perspectives pel que fa a l’evangelització, aculturació i inculturació de la Bona Nova (religiositat eclèctica, líquida, relació amb altres religions o amb els no creients).

8.  L’emergència en el quart món expressat en una condició juvenil de perifèria amb unes pobreses educatives fins ara inèdites (violència extrema, desintegració del sistema, normalització, inclusió /exclusió…).

Aquesta reflexió, “Amb Don Bosco… i amb els temps”…., ens obre a un debat tan necessari com actual entre nosaltres educadors salesians…

–  Què fem com a Família Salesiana per a posar al dia en el segle XXI aquest sistema educatiu de Don Bosco, que va saber donar resposta en el segle XIX? Què podem fer a nivell personal?

–  Quina és la nostra aportació més autèntica al món de l’educació i de l’Església actual?

–  Quines iniciatives responen millor a la situació actual dels joves des del Sistema Preventiu? Les tenim ja o hauríem de crear-les?

–  … són interrogants que qüestionen la nostra pròpia raó d’ésser, la nostra identitat com a salesians educadors i evangelitzadors. El debat resta doncs obert…