De manera sobtada ens hem trobat que som tremendament vulnerables i fràgils. La Covid-19 ens exigeix ??assumir mesures que fins i tot ens allunyen de la possibilitat d’acostar-nos als altres; el confinament fins ara segueix sent una de les mesures més recomanades per la seva efectivitat en frenar la propagació de virus, fent-la fins i tot obligatòria.
Aquest aïllament involuntari ha permès que una galeria de rostres valents estigui intensificant la seva tasca, brindant atenció amb gestos desinteressats i plens d’humanitat; veiem pintat a ANS diàriament un llenç multicolor salesià d’iniciatives educativo-pastorals per escurçar les distàncies amb els nens, adolescents i joves. I mentrestant, l’educador salesià s’està preguntant: Quina resposta pastoral real i coherent en temps de pandèmia? Amb quins desafiaments? Amb quins criteris? Quina ha de ser la nostra motivació?
Si la necessitat de cuidar i de ser cuidat és consubstancial a l’ésser humà, la cura pastoral ara és prioritari. La cura no és una «praxi pastoral» més, sinó la pràctica d’acompanyament més idònia per a aquests temps. La nostra pastoral, passa necessàriament per fer-nos càrrec de la realitat de l’altre i que exigeix ??de nosaltres creients, i molt especialment ara, capacitat de sintonitzar amb l’oceà dels sentiments que una pandèmia provoca. Moltes persones necessiten l’alleujament i la companyia de l’escolta, l’oxigen del descans i la cara amable d’un somriure, la carícia de el reconeixement i una espatlla sobre el qual poder recolzar-se sense pors. La cura salesiana no deixa fora a ningú. Cap tecnologia ho pot substituir, perquè exigeix ??un rostre, una mirada, una trobada, un saber acompanyar. I el primer pas per a això implica submergir-se, amb el cor de Bon Pastor, a la realitat de les persones.
Viure en estat de quarantena està desencadenant una sèrie de reaccions i sensibilitats, importants de captar per als que hem après la saviesa salesiana de el vincle afectiu, eix central de el Sistema Preventiu de Don Bosco. En primer lloc, la pandèmia és una experiència de dol, un dolor per una pèrdua. No només per la mort de l’ésser estimat, sinó també per un altre tipus de pèrdues que generen canvis significatius. En aquest cas, molts joves s’han quedat sense punts de referència quotidians que constituïen el conjunt de rutines, persones, activitats o espais que acolorien el ritme normal de la vida. En segon lloc, es vulgui o no, s’experimenta la pobresa imposada per la situació: la pobresa de la dependència dels altres, de la competència dels altres per lluitar per recuperar el d’abans o per viure de manera suportable la pròpia situació. En tercer lloc, enmig d’aquestes turbulències, també resulta imprescindible fer front a la desorientació, quan no por, dels adults que perden també el dret a manifestar els propis sentiments, particularment si aquests tenen una connotació negativa. Una mena de «pluja de prohibicions», que té a veure amb la comunicació de sentiments com el desànim, la depressió, la ràbia, la impaciència o la tristesa.
I davant d’això, quins criteris hem d’assumir per a una acció educativo-pastoral adequada? Des d’on mirar aquesta realitat tan complexa? Què podem fer amb realisme i esperança? Ens atrevim a dir que la nostra mirada evangelitzadora hauria de girar al voltant de tres indicadors, d’especial profunditat i urgència, com són: la creativitat, l’audàcia i el discerniment. Voldria contribuir a aquestes tres actituds, amb unes breus pistes:
El coronavirus és una oportunitat per aturar. Ara més que mai s’imposa desenvolupar l’hàbit del discerniment, una sana hermenèutica que promou la pregunta: Què ens està dient el Senyor en aquest moment de la història? Què estic aprenent? Què havia perdut? Què és essencial? I potser en aquest punt és on es visualitza una de les principals conclusions del Sínode sobre els joves: ha deixat veure que el model pastoral salesià funciona. De fet, la base del Sínode sobre els joves la trobem en la síntesi entre el model pastoral salesià i elements del model pastoral ignasià (la personalització -acompanyament- i el discerniment -actitud vital creient-).
La crisi, cal no oblidar-ho, també genera dolor. Per això, cal col·locar-se a l’escolta del sofriment, exercir el descentrament d’un mateix per centrar-nos en les perifèries físiques i psicològiques a què estem cridats a anar com Església. L’escolta i la conversa es tornen en accions imprescindibles per poder entendre als joves més necessitats, salesianamente parlant, els nostres «hospitals de campanya». Metàfora tan lúcida del Papa que sona a estar sobre el terreny, en l’urgent, de forma àgil, lleugera, a iniciativa pròpia per decidir de seguida què fer i com. Per llegir i interpretar la realitat des dels últims es requereixen les entranyes misericordioses de Déu, que saben buscar i trobar el bé que amaga el cor de l’proïsme i, fins i tot, que són capaços de revelar-li quan aquest, per les circumstàncies de la seva vida, ho ignora.
La cura pastoral significa també acompanyar els processos de construcció personal: la «dimensió samaritana de la fe», part del pressupost pastoral que qualsevol situació de dolor i de crisi personal i social no és només un temps de tensió que hem de suportar, sinó també una oportunitat per a la reconstrucció i el creixement personal. S’ha imposat deixar sense gent els carrers, per omplir-nos bé per dins. Les nostres rutines quotidianes, les vivències personals internes i la seva dimensió espiritual ens han portat a la pregunta existencial pel sentit; i aquesta sempre va acompanyada per la pregunta sobre Déu (aquí tenim la nostra oportunitat des de la clau de la recerca de l’essencial). Una persona en aquestes claus està més capacitada per reconèixer el Déu que l’habita, que l’estima incondicionalment com és i que encoratja els seus millors desitjos.
El confinament està salvant vides, però també ens pot ajudar a aquesta necessària reconciliació amb la pròpia fragilitat. Les persones experimentem que qualsevol error al llarg del cicle vital pot descompensar àrees importants. Si bé ens trobem davant d’una generació de joves amb uns nivells d’informació, comunicació i coneixement desconeguts fins ara, no és menys cert que s’estan experimentat humanament vulnerables i limitats. Però com a educadors-pastors podem ajudar-los a focalitzar que des de la finitud es té una visió més completa de la vida; allí es donen cita valors com la saviesa de les «coses petites», el conreu de la interioritat, la importància de l’ésser enfront del sol fer, el valor donat a l’amistat i a les persones que viuen sota el nostre mateix sostre, la importància dels moments ‘per a nosaltres’, la trobada amb la Paraula anhelant poder tornar un dia al voltant de el Pa, la cura d’aquesta petita part de l’Univers que tenim com a la nostra llar, .etc …
Totes aquests suggeriments poden i han d’anar unides a experiències de proximitat, respostes pràctiques d’incidència real, involucrant a les comunitats Educativo-Pastorals: voluntariat; donacions puntuals o periòdiques; programes d’atenció a infants vulnerables, donant-los accessos a una alimentació bàsica, atenció psicològica i la possibilitat de seguir amb la seva educació; litúrgies i catequesi en línia; relacions quotidianes gratuïtes … i moltes microhistòries d’ajuda i suport al proïsme. Estratègies eficaces sí, però afectives que permetin un apropament conscient i solidari.
Però la vulnerabilitat no només es fa protagonista en la vida dels que acompanyem. També està present en la dels seus cuidadors, en nosaltres. Tenir cura és donar suport, acompanyar, donar protagonisme a l’altre, transmetre consol, serenitat i pau; però això només és possible si el que es disposa a desenvolupar aquesta tasca gaudeix d’equilibri emocional i de salut espiritual. La Resurrecció és el «miracle» de viure-ho tot en nom de Jesús. I en aquest tot estan les nostres trobades, els nostres ànims, les nostres escoltes, la nostra pregària. Guardem tots aquests miracles Pasquals, al Cenacle del nostre cor.
