Per: salesianos.info
Pregunta.- Don Pascual: digueu-nos alguna cosa de la vostra família.
Resposta.- Jo sóc el vuitè de 12 fills generats pels meus pares, Pascual Chávez i Amelia Villanueva: 6 homes i 6 dones. La meva mare va morir jove, el 5 de març de 1959; el meu pare, en canvi, ancià, de 95 anys, l’1 de febrer de l’any 2005. Els meus pares eren originaris de Cedral, en l’estat de San Luis Potosí, al centre del país, molt religiosos els dos i, sobretot, de gran qualitat humana i arrelament familiar. El pare era comerciant. En vistes d’assegurar l’educació superior dels fills, la família es va traslladar a Saltillo, estat de Coahuila, en el norest de Mèxic. Vaig néixer el 20 de desembre de 1947 al Real de Catorce, San Luis Potosí, llavors una ciutat minera, rica sobretot en plata. I vaig rebre el nom del pare, que era també el de l’avi i el del besavi.
P.- Com és el lloc on va veure per primera vegada la llum, on va jugar com a nen …?
R.- El lloc on vaig néixer va tenir una gran importància per la seva riquesa minera, tant que allí es trobava la Casa de la Moneda de la nació. Va quedar pràcticament abandonat, quan es van inundar les mines, com sol succeir amb tots els llocs rics en minerals, que són florents de vida comercial i social mentre hi hagi minerals i que queden deserts i deshabitats o quan aquests s’acaben o perden valor o l’explotació queda temporalment suspesa. Vaig viure fins als 9 anys a l’Estació de Catorze, una infància molt feliç per l’afecte dels pares i dels germans, amb molts amics, estudiant, jugant, aprenent a ser un bon fill de Déu. En això el pare i la mare van ser sempre exemplars. De fet, el pare era padrí del bisbe de Sant Luis Potosí, i els sacerdots arribaven a casa, per la qual cosa era normal veure’ls entre nosaltres.
P.- Quan va sentir per primera vegada parlar de Don Bosco, dels salesians, de Maria Auxiliadora?
R.- Vaig escoltar per primera vegada parlar de Don Bosco, dels Salesians, de Maria Auxiliadora quan vaig arribar a Saltillo, on un dels meus germans i els meus cosins freqüentaven ja el Col·legi Mèxic, per la qual cosa era normal veure a casa imatges de Don Bosco i Maria Auxiliadora. Vaig entrar com a alumne l’últim any d’elemental. He de dir que des de l’inici em vaig sentir a casa, fruit de l’ambient de família que regnava amb un nombre significatiu de Salesians, sacerdots, tirocinants, coadjutors. Juntament amb un altre germà arribàvem a primera hora del matí per assistir a la Santa Missa. Tot transcorria tranquil·lament aquest any escolar 1959-1960 fins que el mes de febrer la meva mare va emmalaltir i en poc temps va morir, però abans de morir, en un diàleg amb ella, em va dir que sempre havia demanat a Déu tenir un fill sacerdot. La veritat és que no sé per què m’ho va dir a mi i no als meus germans grans. I menys sé per què li vaig respondre, dient que jo era aquest fill sacerdot que havia demanat. Va morir el 5 de març i quatre dies més tard, el dia de la festa de Domènec Savio, que llavors se celebrava el dia 9 de març, vaig anar a parlar amb el meu assistent i, sense explicar-li el diàleg amb la meva mare, li vaig dir que volia ser salesià. Ell em va dirigir al Director de Col·legi, qui em va rebre i després va anar personalment a casa meva a parlar amb el pare i la germana gran. La reacció d’ells va ser que jo era massa petit, 11 anys, com per prendre aquesta decisió, que el millor seria esperar que acabés els estudis. Però em vaig sentir amb la llibertat de dir «o hi vaig aquest any o no hi vaig mai». Mesos després vaig anar a San Pedro Tlaquepaque, prop de Guadalajara, per començar l’aspirantat.
Pots llegir l’entrevista completa a salesianos.info
