Va pujar en aquest tren amb destinació a Andhra Pradesh. No va passar la duana de l’idioma; no va entendre res. Llavors va haver de tornar al seu punt de partida, però a Tamil Nadu tampoc l’esperava ningú. No ho sembla, però aquesta és la història d’algú que només és un infant.
Arvind té nou anys. Per a ell, Tamil Nadu era la seva tia. I la seva tia li pegava. Va néixer a Trichy i no té pares. No recorda res més. Va preferir quedar-se al carrer, tractar de sobreviure, com altres tantíssims xavals que, sent nens, van començar a vendre els envasos que trobaven tirats -gotets de cafè- per poder menjar alguna cosa.
Nois del carrer, prínceps de res, masteguen contaminació i no demanen res. Però un dia un salesià els troba. Els començaments de les grans coses sempre són així de sencilles: primer un, amb nom i cognoms; després un altre, i un altre, fins que arriba el dia en què qualsevol persona que veu un nen malvivint pels carrers de Chennai pot conduir-lo a centres dels fathers. Perquè aquí tothom els coneix i aprecia la seva tasca.
Avui els salesians tenen només en aquesta ciutat tres orfenats -el 1985 va tenir lloc la primera obertura- per a nens del carrer: dos masculins i un de femení. Fr Johnson Bashyam porta sis anys dirigint-los tots. Abans d’això, va passar un temps a les Illes Andaman, ajudant després del tsunami, i encara abans va dedicar 25 anys als nois del carrer, aquest cop a Andhra. Coneix les dues cares.
Què pesarà més: tres mesos al carrer o a saber quants cops ha rebut dins de casa? Miro a Arvind i evito formular-li aquesta pregunta. El seu rostre, la seva tristesa interrogativa, sembla també desitjar formular alguna, però no respon a la meva, encara que crec que se la imagina. Quines coses t’agraden? Les ciències i jugar a escacs. El conec a la seu del Don Bosco Ambu Illam Social Service Society (DBAI), on el Fr Johnson i el seu equip coordinen les tres boys homes i els altres projectes.
Perquè han anat creixent i actualment atenen més de mil xavals. No només sense llar, sinó en desavantatge social. Intervenen en tretze slums i els nois d’allà tenen tota la flexibilitat: poden decidir quan entrar o sortir, dormir a les instal·lacions dels salesians o en el seu slum … Quan vulguin i el que vulguin, potser des dels cinc anys, tal vegada fins als vint. Perquè els salesians no els obliguen a volar quan compleixen la majoria d’edat: molts d’ells hi viuen mentre treballen per exemple en el Pizza Hut i van a la universitat. És un projecte molt revolucionari.
