Bé, depén de com es mire. En dues hores i mitja et plantes amb avió. Per tant, la distància física és poca des d’aquesta perspectiva. I des del punt de vista afectiu, la porte sempre en el cor. Està sempre amb mi allí on estiga. No hi ha distància. Però sí, saps que sóc molt de la meua terra, molt de *Burguillos. Ara serà diferent, no hi ha dubte.

A l’aula capitular, estava assegut al costat de Koldo. Van ser diversos els moments en els quals li vaig confessar que em sentia amb una gran serenitat. Si era triat faria el que sempre he fet, estar disponible. Sóc més de dir sí, que no. Només quan crec, en consciència, que no puc portar avant el que em demanen, dic que no.

Em motiva molt aquella frase de Don Bosco: “Avant, sempre avance, amb la mirada posada en el Senyor”. Evidentment, en el meu interior sentia aqueix pessigolleig dels nervis davant una nova responsabilitat sobre la qual et vénen els dubtes d’estar a l’altura o no, i que a més intueixes que pot canviar moltes coses en la teua vida.

Pensava també en la meua mare, en els meus germans, la meua família, també en vosaltres amb els qui he compartit vida i missió aquests anys… Però vaig acceptar amb una gran confiança en el Senyor i en la Mare de Déu, Auxiliadora i Reina del Sant Rosario. A Ella em vaig confiar, com sempre, quan vaig respondre sí a la pregunta del Rector Major.

Quan pujava a l’escenari per a acostar-me al Rector Major van vindre a la meua memòria tants moments compartits amb ell, sent delegats de PJ, i pensava: qui ens anava a dir que ell seria Rector Major i em faria aquesta pregunta d’acceptació d’aquest servei com a regional? Són els camins de Déu i així ho veig, des de la fe.

Com a Conseller General, la primera tasca és la de cooperar amb el Rector Major en l’animació i govern de la Congregació. I dins del Consell, tal com indiquen les nostres Constitucions i Reglaments, el Regional, ha de promoure la unió més directa de les inspectories que conformen aquesta Regió Mediterrània amb el Rector Major i el seu Consell; ha de cuidar els interessos, la vida i la missió, de les inspectories que li són confiades; i ha de facilitar en el Consell el coneixement de les situacions locals en les quals es desenvolupa la nostra missió.

Tot això suposa el contacte freqüent amb els inspectors i consells inspectorials, les visites extraordinàries, la presència en els curatorium de les cases de formació i en els organismes regionals, moments de trobada i coordinació, etc.

La Regió Mediterrània està constituïda per 10 inspectories: Una a Portugal, dues a Espanya, sis a Itàlia i una al mig Orient. Però s’estén per un bon grup de països, ja que la Inspectoria de Mig Orient la constitueixen varis: Egipte, Israel, Palestina, Síria i Líban -va haver-hi presència a l’Iraq i a l’Iran, però ara no, i Turquia depén ara d’Alemanya-; i tant Portugal com Itàlia, tenen comunitats missioneres en altres països: Albània, Cap Verd, Kosovo, Lituània, Moldàvia, Romania, San Marino, Suïssa i Tunísia. En aquests moments, són unes 370 Casas, que animen uns 2.850 salesians, en 297 comunitats.

Això quant a la descripció geogràfica. Però em preguntes: Com és? Perquè et dic que he sigut testimoni del naixement d’aquesta nova Regió Mediterrània. Una Regió que a penes acaba de començar. És una xiqueta que mira amb ulls immensos, oberts, expectants el futur.

Per cert, aprofite per a agrair a don Stefano Martoglio el treball generós, el seu lliurament abnegat, en el servei que en aquest sexenni anterior ha prestat a la nostra Regió. Han sigut molts sacrificis –fins i tot disgustos– que feliçment van donant fruit. Ara ens toca a tots continuar construint amb generositat i confiança el present i el futur prometedor de la nostra Regió.

Em ve ara a la memòria que l’endemà de la meua elecció em van fer una entrevista. L’entrevistador em preguntava per “els problemes” que m’anava a trobar a la Regió. La meua reacció va ser immediata. No parlem de problemes. Aquesta és una preciosa Regió, per a mi la més bonica. Té en ella els llocs sants salesians. Aquests llocs són font que irradia espiritualitat, memòria viva del viscut per Don Bosco i els primers salesians, és una vertadera gràcia que ens acompanya i que hem de posar al servei de tota la Congregació i de nosaltres que tenim el deure de custodiar-los.

I què dir de la nostra història, que no és passat, que és promesa de futur i de la qual tant hem d’aprendre. Una història feta per germans, amb nom i cognoms, que han entregat la seua vida i que parla de la generositat, de la vitalitat i de la fidelitat de nostres inspectories, dels germans i de la Família Salesiana. I moltes més coses es podrien afegir, per exemple, la generositat missionera, però no vull allargar-me.

Et deia abans, en descriure a grans trets com és aquesta Regió Mediterrània, que és una bella Regió. Això no lleva que hem d’afrontar alguns reptes, alguns desafiaments: en primer lloc, la fecunditat vocacional –per a mi és el més fonamental dels desafiaments, que naturalment porta aconseguisc parar atenció a uns altres molt lligats a aquest–; la revitalització de la nostra vida consagrada salesiana; l’atenció als joves més pobres i en risc d’exclusió –amb una particular mirada a la immigració–; el nostre horitzó missioner: és impressionant la sensibilitat missionera de la nostra regió, amb moltes inspectories de les quals depenen cases en territoris missioners, i l’horitzó missioner dins de la nostra pròpia Regió amb el Mig Orient que demanda de nosaltres una gran solidaritat.

Tenim, d’altra banda, el desafiament d’una major sinergia en el camp de la Comunicació, especialment les editorials; una atenció especialíssima, amb una major sinergia, a la formació, tant la inicial com la permanent dels germans i dels seglars, i particularment, com el Rector Major indicava en el seu discurs final, amb referència a la identitat salesiana. I continuar amb el ja iniciat en aquest sexenni passat: col·laboració entre els Centres Nacionals de PJ, formació de directors, estudi de les cases de formació, trobades de germans en formació…

A veure, en els meus primers anys de delegat de PJ, del 88 al 98, van ser aquells anys en què les inspectories d’Espanya, llavors set, van desplegar la seua dimensió missionera en el Projecte Àfrica; abans quants salesians van eixir de nostres inspectories per a Amèrica i Àsia. Aquest esperit missioner ha estat sempre molt viu en les *inspectorías d’Espanya.

Perquè jo crec que ara el Senyor posa davant de nosaltres aquesta beneïda zona de Mig Orient, que és ara, amb aquesta expressió encunyada en el si de la pròpia Regió, la nostra frontera missionera, a la qual hem de mirar “recíprocament”. No sols hem de pensar què podem aportar nosaltres, sinó què estem disposats a rebre d’ells, que serà molt. Aquest és plantejament que estem fent en les reunions de Regió.

Precisament en la qual vam tindre l’any passat en Santeramo, l’inspector de MOR, per a concretar aquesta col·laboració recíproca –tal com havíem demanat alguns inspectors en reunions anteriors– va presentar el «Projecte de Cooperació i Suport: MOR, frontera missionera de la Regió Mediterrània 2019-2025».

És un projecte amb criteris de concreció, sense pretensions, implicació de reciprocitat, sense proteccionisme ni assistencialisme, i coordinació de les inspectories. En ell es presenten per ambients i àmbits, la qual cosa ofereix MOR i el que demanen a cadascuna de les inspectories.

Per a ells la part pastoral és molt important, no sols els recursos econòmics. El que es pretén és crear una xarxa de suport mutu, amb la possibilitat d’iniciar experiències d’intercanvi de persones que puguen col·laborar, gradualment, primer en accions de curt termini, i anar progressivament fent realitat el projecte segons l’acord amb cadascuna de les inspectories.

Pense que aqueixos mateixos que et deia en referència a la Regió. Però per assenyalar algun, considere urgent el de la fecunditat vocacional. No perquè vulguem ser molts, sinó per a poder continuar desenvolupant el carisma de Don Bosco que continua sent un bé necessari per a l’Església i per al món, i particularment per als joves més pobres.

El repte de les vocacions no es refereix en primer lloc ni fonamentalment al número, sinó a la perspectiva des de la qual plantejar i portar avant tota la nostra acció educatiu-pastoral. Aqueix desafiament apunta també a la revitalització vocacional de cadascun dels educadors i educadores en la seua vocació específica, de cada comunitat salesiana i educatiu-pastoral i, en fi, de tota la família salesiana. Aquest és un altre desafiament important, pensar, projectar, actuar més com a família salesiana.

I, finalment, sense estendre’m molt, aquesta clau vocacional ens ha de portar a viure en fidelitat a l’opció de Don Bosco pels joves més pobres.

El Rector Major ens deia en la carta que recentment ens va escriure, que de cap manera s’ha de veure aquest Capítol General 28 com un capítol “fallit”. El Capítol General que havia iniciat una reflexió molt bonica i suggeridora, tant com exigent, sobre el tema capitular, no ha produït un document, però ha encarregat al Rector Major i el seu Consell que tota la riquesa de la reflexió en les diverses comissions no es perda.

Per això, en el Consell General s’estudiarà tot això i s’editarà un document que no serà document capitular, però que ens servirà per a orientar la nostra vida salesiana, a cadascun personalment, a cada casa i a cada inspectoria.

En el personal, tinc encara en el meu cor i en la meua memòria els dies viscuts amb els joves, representants de tot el món salesià –entre ells, de la Inspectoría Santiago el Major (SSM), Carlos Hermida–.

Van compartir amb nosaltres una setmana capitular. La seua presència, les seues paraules, els seus missatges, els seus testimoniatges, la qual cosa ens han demanat, almenys per a mi, ha sigut una nova “carta de Roma”. És com si Don Bosco ens haguera enviat a aquests joves de la seua part, en el seu nom, per a demanar-nos: “torneu als orígens, a l’amor primer; torneu a estar enmig de nosaltres”.

Fa uns dies va publicar ANS una fotografia dels membres del Consell i el Rector Major asseguts entorn a la taula de reunions. Una de les meues germanes, en veure-la, em va enviar un missatge dient quina alegria veure’t en aqueixa taula! Bé, doncs sí, és una alegria, però com et deia abans, és una responsabilitat que et puc assegurar viu amb gran senzillesa i humilitat.

Una de les coses que espere aportar és precisament la meua alegria, el sentit optimista i positiu davant la realitat que ve de la fe, de la confiança en el Senyor i en la nostra mare Auxiliadora.

I al costat d’això, com tu deies en la introducció a la pregunta, la meua experiència de vida salesiana, de treball, de missió tal com l’he viscuda, primer en la *Inspectoría de Sevilla i ara Madrid-Santiago el Major. Una experiència molt marcada per la presència dels joves i dels laics en les opcions i en les diverses accions educatiu-pastorals portades avant; marcada també per la creativitat i la cerca de solucions noves als nous desafiaments i pobreses dels joves; en una vertadera història de fidelitat a les orientacions de la Congregació posant en el centre de tot la passió pels joves més pobres, animada per la caritat del Bon Pastor i amb un gran sentit orgànic de la nostra acció educatiu-pastoral.

Estic content, molt content. L’experiència viscuda i compartida aquests anys amb tots els germans no l’oblidaré. Agraïsc al Senyor haver pogut viure aquesta experiència.

Record que comencem la nostra marxa com a nova Inspectoria fent nostre la icona dels sarments units a la vinya. Crec que ens ha inspirat molt i hem fet el possible per romandre units a Ell com el sarment a la vinya, per a tindre vida, vida plena i abundant en Crist, i poder-la compartir amb els joves que el Senyor no deixa de confiar-nos.

Com a Inspector, he intentat centrar-me, especialment, en l’animació de les persones, i particularment, en els salesians, tractant de complir el somni del Rector Major que deia: “somni salesians feliços”. És a dir, que tenen en la fidelitat a la vocació, l’autenticitat de vida i el testimoniatge coherent i creïble enmig dels joves, la font d’aquesta felicitat.

Reconec que hi ha moments en els quals he tingut la sensació de no arribar com m’haguera agradat. He procurat insistir en la importància de la vivència espiritual i vocacional, personal i comunitària, i tinc la ferma convicció que el projecte de l’actual *Inspectoría està ben plantat, però cal continuar somiant-ho, elaborant-ho i desenvolupant-ho amb la participació de tots, salesians, seglars i joves.