En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi el Pare la talla, i la que dóna fruit, l’esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s’asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.»
La sarment no dóna fruit quan no respon a la vida que rep i no la comunica als altres. El Pare, que cuida la vinya, la talla: és una sarment que no pertany a la vinya. És el sarment que pertany a la comunitat, però que no respon a l’Esperit; el que menja el pa, però no s’assimila a Jesús. El Pare, amb la poda, elimina factors de mort, fa que el deixeble sigui cada vegada més autèntic i més lliure, que augmenti la seva capacitat de lliurament i la seva eficàcia.
La sarment no té vida pròpia i, per tant, no pot donar fruit per ella mateixa; necessita la saba, és a dir, l’Esperit comunicat per Jesús. Interrompre la relació amb ell significa separar-se de la font de la vida i reduir-se a l’esterilitat.
– Visc realment en unió amb el cep? Quines són les arrels últimes que alimenten la meva vida?
– Estic veritablement en unió amb Déu? O em perdo en branques i sarments laterals, en mediacions religioses que m’aparten del veritable i absolut centre?
sense Tu no puc fer res. En unió amb Tu, tot m’és possible.
Que mai no em separi del cep.
Que res ni ningú no puguin separar la meva vida
de la font de la vida que és la teva.
(Estic una estona en silenci, fruint de la presència de Jesús,
sentint-me en unió amb Ell, expressant-li els meus sentiments més profunds,
demanant-li que doni molt de fruit).
La vocació del deixeble és la vida eterna experimentada ja. Els millors signes d’aquesta vida no són els més directament experimentals, sinó els més directament espirituals, que només es perceben de manera indirecta, per exemple:
-la coherència evangèlica de vida;
-la pau serena, però no impassible, sinó d’humil confiança;
-l’oració i l’acció, amor de Déu i del proïsme, en un mateix moviment.
En altres paraules, el que Joan ha anomenat estar en Jesús, amb la imatge de la unió entre cep i sarments. Perquè més que fer les coses per Jesús, la nostra vocació és que Jesús faci les coses en nosaltres. Cap creient no ha de renunciar a aquesta possibilitat. ¿Per quina raó alguns l’han reservat a les persones de vida contemplativa? Qui no s’atreveix a demanar i desitjar estar en Jesús és que té Déu en poca consideració.
