Abans de posar-se a treballar aquest fragment d’avui pot anar bé de rellegir el capítol 6 des del principi. El discurs que Joan ens transmet, no és cap institució de l’Eucaristia que Jesús hagués fet, tot i que, això sí, usa un vocabulari sacramental. No hem d’oblidar que en la redacció dels evangelis, a la narració que arriba a cada comunitat dels fets i les paraules de Jesús, s’hi barreja l’experiència que està vivint la pròpia comunitat cristiana, la qual celebra l’Eucaristia cada diumenge.

El que sí que aporta aquest text és el fruit que dóna l’Eucaristia, perquè és el mateix que dóna la fe. És a dir, l’Eucaristia és l’expressió privilegiada de la fe, entesa com acolliment de Jesús, la Paraula encarnada, i l’adhesió a Ell. I el fruit de la fe –i, per tant, de l’Eucaristia– és la vida nova del deixeble, unit a Jesucrist.

El/la cristià/na no pot prescindir de l’Eucaristia, sempre que l’hagi descoberta com aquesta expressió de la fe i la visqui impregnada de la mateixa fe, que no és un conjunt de creences sinó, repetim, la unió –o comunió– amb Jesucrist, “enviat del Pare que viu”  o “pa que ha baixat del cel”. L’Eucaristia viscuda així canvia la vida, dóna una vida nova, una vida de deixeble –val la pena de recordar que Jn, en l’últim sopar, no narra la institució de l’Eucaristia sinó el lavatori dels peus (Jn 13,1ss)– i dóna una “vida per sempre”: “jo el ressuscitaré el darrer dia”.

En aquests versets d’avui abunda l’expressió “carn”. “Carn” és la mateixa paraula que en el capítol 1 de Joan se sol traduir per home (Jn 1,14). No s’ha d’entendre, doncs, com la substància de l’organisme humà. El seu significat apunta a la naturalesa humana, a la humanitat. Aquí, posada en llavis de Jesús, és per afirmar la seva condició humana, limitada i mortal. “Carn” és una paraula que ens parla d’encarnació: la persona del Fill de Déu s’ha fet home i, “donant-se”, ens ha donat “vida”. El mateix hem de dir de la paraula “sang”: significa, també, l’home sencer en la seva condició natural, terrenal. També significa la vida mateixa, de la que només Déu pot disposar.

“La seva carn per a menjar”: el terme “carn” ha substituït el terme “pa”. El pa era metàfora del do de Déu que dóna vida. En relació amb això, “menjar” significa acollir plenament el do de Déu, viure de la Paraula, viure del Déu que es dóna ell mateix –mort en la creu– perquè tinguem vida. El mateix podem dir de “beure”. Es tracta de l’adhesió de fe al Fill de Déu que dóna la seva pròpia vida.

Per alimentar la nostra adhesió a Jesucrist, necessitem reunir-nos a escoltar les seves paraules i introduir-les en el nostre cor, i apropar-nos a combregar amb ell identificant-nos amb el seu estil de viure. Cap altra experiència ens pot oferir aliment més sòlid.

No hem d’oblidar que «combregar» amb Jesús és combregar amb algú que ha viscut i ha mort «lliurat» totalment pels altres. Així insisteix Jesús. El seu cos és un «cos lliurat» i la seva sang és una «sang vessada» per la salvació de tots. És una contradicció apropar-nos a «combregar» amb Jesús, resistint-nos egoistament a preocupar-nos d’alguna cosa que no sigui el nostre propi interès.

Gens hi ha més central i decisiu per als seguidors de Jesús que la celebració d’aquest sopar del Senyor. Per això hem de cuidar-la tant. Ben celebrada, l’eucaristia ens modela, ens va unint a Jesús, ens alimenta de la seva vida, ens familiaritza amb l’evangeli, ens convida a viure en actitud de servei fratern, i ens sosté en l’esperança del retrobament final amb ell.

Em plantejo com acullo Jesús i quin paper hi té l’Eucaristia en aquest acolliment.

Em fixo especialment en la comunitat cristiana que viu enmig del món:

quins fruits dóna l’Eucaristia en la vida de la de la nostra comunitat (parròquia, grup…)?

Cant de lloança a Déu (Salm 150)

Al·leluia!

Lloeu Déu al seu santuari,

lloeu-lo al baluard del firmament,

lloeu-lo per les seves gestes,

lloeu-lo per la seva grandesa.

Lloeu-lo al so dels corns,

lloeu-lo amb arpes i lires,

lloeu-lo amb tambors i danses,

lloeu-lo al so de flautes i corda.

Lloeu-lo amb címbals sonors,

lloeu-lo amb címbals triomfants.

Que tot el que respira

lloï el Senyor!

Al·leluia!

Señor, ten piedad y misericordia

de todos los pobres y débiles del mundo.

Ten compasión de los niños y los enfermos,

a los que tantas veces los hicisteis sonrisa

cuando estabas en esta tierra,

y perdónanos por haberlos abandonado tan a menudo.

Señor, no permitas nunca más

que vivamos felices solos y aislados.

Haznos sentir angustia

de la miseria universal

y líbranos de nosotros mismos.

  Raoul Follereau

Els oblidats

Senyor, ensenyeu-nos

a no estimar-nos només a nosaltres mateixos

o a les persones que ens estimen.

Ensenyeu-nos a pensar en tots el altres

i a estimar sobretot els qui ningú estima.

Senyor, feu-nos sofrir pel sofriment dels altres.

Feu-nos ser conscients de que en tot moment,

mentre nosaltres vivim una vida confortable

acompanyats per amics i protegits per Vós,

hi ha milions d’éssers humans,

fills vostres i germans nostres,

que moren de fam i set,

abandonats, ignorats i menyspreats,

sense haver-ho merescut.

Senyor, tingueu pietat i misericòrdia

de tots els pobres i dèbils del món.

Tingueu compassió dels nens i dels malalts,

als quals tantes vegades els vareu somriure

quan éreu en aquesta terra,

i perdoneu-nos per haver-los abandonat tan sovint.

Senyor, no permeteu mai més

que visquem feliços sols i aïllats.

Feu-nos sentir angoixa

de la misèria universal

i deslliureu-nos de nosaltres mateixos.