Jn 20,1-9
El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat». Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrera d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc. Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.
Maria va cap al sepulcre quan encara és fosc, cercava aquell que estava mort, i troba un sepulcre buit. Encara no ho havien entès: Jesús havia de ressuscitar. Després de la creu, la resurrecció; després de la foscor, la llum; després de la mort… LA VIDA.
Allà on sembla que no hi ha res, on tot s’ha perdut, on no queda cap esperança… és allà on apareix la vida amb tota la seva força.
Pensa en totes les situacions de mort de la teva vida, i experimenta com la força de la vida hi apareix, i com Joan, contempla-ho i creu.
Salm 116
Lloeu el Senyor, tots els pobles;
glorifiqueu-lo, totes les nacions:
el seu amor per nosaltres és immens,
la fidelitat del Senyor durarà sempre.
Al·leluia!
Cuando cae la noche en pleno día,
y te envuelve la agonía,
te abandonas al desánimo,
ya no tienes ni el consuelo de una lágrima,
lloras mares sin poder llorar.
Cuando, piensas que es la vida una condena,
cuando más grande es la pena,
el dolor amargo y trágico,
que le arrebató el color a un mundo mágico,
te robó la poesía, las ganas de volar.
Siente en el dolor que brota de tu herida,
latiendo con furor la fuerza de la vida,
déjala crecer, déjate creer,
es el soplo de energía,
que ha de ayudarte a renacer.
Siente palpitar la sangre de tu herida,
y de ella brotara la fuerza de la vida.
La fuerza que ha de consolar,
el aliento para andar,
la razón para luchar.
En el sitio más oscuro,
en la más negra agonía,
en la pena inconsolable,
en las noches más vacías,
una fuerza te levanta tú la reconocerás,
una fuerza que te impulsa a caminar,
empuja y no se rendirá.
Siente palpitar la sangre de tu herida,
y de ella brotará la fuerza de la vida,
que no se rendirá,
que desafiará,
a la muerte y al olvido vencerá.
porque es eternidad.
Siente en el dolor que brota de tu herida,
latiendo con furor la fuerza de la vida,
que resucitará en tu ser.
Poderosamente viva sentirás lo que la vida es.
Es la fuerza de la vida….. de tu vida.
