Mt 4,12-23
Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se’n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafarnaüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.» Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.» [Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.» Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.
Jesús comença el seu ministeri a Galilea, la primera consigna que dóna als qui l’escolten és: Convertiu-vos que el Regne del cel és a prop. Tot seguit crida els seus primers deixebles, dues parelles de germans, que deixen les seves xarxes i el segueixen. Immediatament Jesús, segueix predicant, anunciant la presència de Déu entre el poble, i guarint a les persones de les seves malalties i xacres.
La lectura ens situa en l’acció guaridora i evangelitzadora de Jesús. Ell ha vingut a perdonar i alliberar les persones de tots els seus mals. L’evangeli ens remarca, un cop més, com Jesús a més d’anunciar el Regne amb paraules, el fa encara més creïble amb els fets i les seves opcions davant les situacions que l’envolten. Pren partit pels pobres i desvalguts, pels desemparats i abandonats.
També en el nostre temps és Ell qui ens anuncia la salvació i ens allibera dels nostres mals, qui dóna llum a la foscor que molts cops experimentem. Hem de creure que és l’autèntic alliberador de les malalties i deficiències de la nostra societat, i per tant obrar conseqüentment. Nosaltres som avui els seus col·laboradors, els instruments amb els que compta per canviar el món.
Estem atents a les necessitats de la nostra societat, analitzem i detectem les seves deficiències i mancaments?
Treballem amb ganes per transformar la societat que ens ha tocat viure?
Com a seguidors de Jesús quins signes donem als nostres veïns, amics, familiars que el Regne de Déu és aquí?
Del salm 37
Confia en el Senyor, fes el bé,
i viuràs segur en el país.
Que sigui el Senyor la teva delícia:
ell et donarà el que desitja el teu cor.
Encomana al Senyor els teus camins;
confia en ell, deixa’l fer:
farà que brilli la teva justícia com la llum,
la teva raó, com el sol de migdia.
El Jordi i en Jaume són amics, vertaderament amics; d’aquells que duren tota la vida. Havien lluitat pel drets humans i la llibertat democràtica en els anys de la transició. I encara que les coses han anat canviant, mai han deixat de mirar la societat com una tasca col·lectiva en la que cal prendre compromís. Per a ells encara era veritat aquella dita dels anys setanta: «creure és comprometre’s».
Mes o menys un cop cada tres o quatre mesos el Jordi i el Jaume dinen junts i fan un repàs a tota la situació. El moment actual els sembla molt greu. Bàsicament el seu neguit es fonamenta en que la nostra societat, com diuen ells, s’està empassant masses marrons amb tota naturalitat: guerra preventiva, assassinats selectius, mals col·laterals, murs i filats, terrorismes, corrupció, discriminació, Guantánamo, silencis, extorsions, contractes escombraries, situació de molts gent de la tercera edat, explotació de terrenys, pisos a preus astronòmics, temporalitat laboral, marginació, de medicaments,….i un llarg etc.
Els vells militants han estat una estona mirant-se en silenci. Cadascú veia al seu company transformat, molt més jove, tornant a aquella imatge dels començaments dels setanta. El cor comença a bullir. Calma, precisió, militància, crítica, coordinació, humor, paciència, praxis, misericòrdia, i recuperació ampliada de «creure és comprometre’s «, i molt més, que els temps els ha obert a major profunditat, estimar, perdonar, pregar i comunitat. Perquè sense el compromís social a la fe li manca quelcom d’essencial.
