Lc 24, 13-35
Aquell mateix diumenge, dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emmaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?» Ells s’aturaren amb un posat trist, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l’únic que no saps el que hi ha passat?» Els preguntà: «Què?» Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist pas.»
Ell els digué: «Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes! ¿No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar a la seva glòria?» Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint pels de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda’t amb nosaltres, que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar.» Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els en donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: «¿No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó.» Ells l’havien reconegut quan partia el pa.
Fugir de la realitat… la il·lusió del canvi s’ha apagat en el cor dels deixebles. I es tornen a trobar amb Ell, en el camí, però no el reconeixen. I és què quan tenim el cor tancat, els ulls no el veuen. Malgrat això, caminen junts, trobant el sentit de la història viscuda escoltant la Paraula.
I cau la nit, la por a la soledat del camí torna. Però el senzill gest de compartir el pa els recorda que no estan sols, que és amb els altres, en comunitat, on les nostres pors, les nostres mancances, desapareixen.
Caminant per la vida, abatuts,…
Quan em trobo amb Jesús?
Sóc conscient de què Jesús s’interessa per mi, per les meves dificultats, per les meves pors?
I els explicava les Escriptures…
On t’escolto, Senyor?
Queda’t amb nosaltres, que el dia ja comença a declinar…
Del Salm 15
Guardeu-me, Déu méu,
en vos trobo refugi;
Senyor, vos em feu feliç.
Ensenyeu-me el camí que duu a la vida eterna.
Em van demanar de treballar uns anys com a coordinador del Moviment Internacional d’Estudiants Catòlics. En comunitats repartides pels cinc continents, les comunitats d’estudiants comparteixen la pregària, les idees i la solidaritat en el nostre moviment. Era com si Jesús em digués a mi mateix: Marxa ben lluny, a veure si hi sóc!
I hi era. He trobat Jesús en l’Eucaristia compartida amb les comunitats d’estudiants a Texas i a l’illa de Borneo, a Roma i a Amèrica Central. He viscut quatre anys en una comunitat de gent de tot arreu, de Xile, Corea, Zaire, Quebec, Colòmbia, Uganda, Suïssa, i dono fe que la vida i el treball conjunts de gent de diferents cultures no és fàcil. Hi ha tants malentesos quotidians, tantes diferències de llengües, de gestos, que la comunicació de vegades sembla impossible. Però, com un mitjó que es gira, fins i tot les nostres diferències ens ajuden a comunicar-nos en l’Eucaristia, en la pregària conjunta a partir dels salms, en el compartir dolors, alegries i la memòria dels amics entorn de la taula on revivim el sant sopar. I Jesús, present en cada celebració, ens torna a dir: Estimeu-vos, compartiu la vida, viatgeu els uns per dins dels altres, sense por, a veure si hi sóc! Carles Torner
