Jn 4, 5-42
En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s’anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s’estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua. Jesús li diu: «Dóna’m aigua.» Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que soc una dona samaritana?» Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l’hauria donada.» Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D’on la traieu, l’aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?» Jesús li respongué: «Els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna.» Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d’aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a treure aigua del pou.» [Ell li diu: «Vés a cridar el teu marit i torna.» La dona li contesta: «No en tinc, de marit.» Li diu Jesús: «Tens raó: n’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: “No en tinc, de marit”, és veritat.» Ella li diu:] «Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.» Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s’acosta l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat.» Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot.» Ell li respon: «El Messies sóc jo, que parlo amb tu.» [Llavors mateix arribaren els deixebles. S’estranyaren que parlés amb una dona, però cap d’ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar la gerra i se n’anà al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No serà el Messies?» La gent sortí del poble i anà a trobar-lo. Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo: «Mengeu, rabí.» Però ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu.» Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?» Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i acomplir la seva obra. Vosaltres dieu: “Quatre mesos més i ja serem a la sega.” Doncs jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la vida eterna, perquè s’alegrin plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita «un és el qui sembra i un altre el qui sega». Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres, que van treballar-hi; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet.»] Molts samaritans d’aquell poble van creure en ell [per la paraula de la dona que assegurava: «M’ha dit tot el que he fet.»] Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s’hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món.»
En el personatge de la samaritana s’hi resumeix el procés de tot creient, amb el qual ens hi podem sentir identificats. Un procés que ve totalment marcat per la trobada personal amb Jesús que s’ha fet present en la nostra vida i ens acompanya en tot moment.
El moment inicial és el de marcar distàncies amb Jesús (com que em demanes aigua a mi?) com qui no vol saber-ne res, com qui no vol complicar-se la vida; per passar a un segon moment d’incredulitat davant del que ens diu (d’on trauràs l’aigua?), reflex de la nostra incredulitat davant la proposta de Jesús que ens sembla una utopia irrealitzable.
Poc a poc Jesús es va fent un lloc en el cor de la samaritana i aquesta descobreix que li pot saciar les seves necessitats més profundes (dóna’m aigua d’aquesta). Però aquí no acaba la cosa, poc a poc la samaritana s’adona que només ell és el que pot omplir de sentit la seva vida, cosa que havia estat buscant de moltes maneres i que no havia trobat (havia tingut cinc “marits”). Fins a arribar a posar en el centre de la pròpia vida a Jesús (Sóc jo, el qui et parla).
Això la portarà a ser portadora de la Bona Notícia als seus germans (no deu ser el Messies?).
Repassa el procés que has seguit en la teva vida creient. Dóna gràcies per tot el que has rebut i has pogut donar. Demana-li a Jesús que et doni l’aigua viva que et farà ser una persona nova.
Del Salm 94
Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,
aclamem la roca que ens salva;
presentem-nos davant seu a lloar-lo,
aclamem-lo amb els nostres cants.
Ell és el nostre Déu,
i nosaltres som el poble que ell pastura,
el ramat que ell mateix guia.
Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu!
Per Tu, oh Crist,
acceptar perdre-ho tot a fi d’assolir-te
– a tu que ha ens has captivat –
és abandonar-nos al Déu vivent
i pregar amb tu.
“Pare, no el que jo vull,
sinó el que vols tu.”
Perdre-ho tot per viure de tu, Crist,
és arriscar-se a una opció:
renunciar a si mateix
per no seguir més de dos camins alhora.
Dir no al que frena la nostra marxa rere teu
i sí al que ens empeny vers tu
i, per tu, vers aquells que ens confies.
Per a qui escull l’absolut de la teva crida,
no hi ha terme mig.
Seguir-te, ser dones i homes de comunió,
és anar aproximant-se
invisiblement al martiri,
dur en el seu cos l’agonia de Jesús
per esdevenir signes
de la resplendor de Déu.
(Fr. Roger de Taizé)
