És més bon pastor d’ovelles el que va al davant atraient-les que no pas el que va darrera empenyent-les.

Camino vers Tu com l’ovella que segueix al Pastor?

Quin tipus de pastor sóc com a educador/a, o davant els altres?

Oh, Senyor,

Camina davant nostre per guiar-nos.

Camina darrera nostre per empentar-nos.

Camina sota nostre per aixecar-nos.

Camina sobre nostre per beneir-nos.

Camina al voltant nostre per protegir-nos.

Camina dins nostre perquè,

amb cos i ànima,

siguem instruments de la glòria del teu nom.

                                                    Söderblom

El Petit Príncep

Extret del llibre: El petit príncep. Capítol XXI

Llavors va aparèixer la guineu:

– Bon dia! – va dir la guineu.

– Bon dia! – va respondre cortesament el petit príncep que es va girar però no va veure res.

– Sóc aquí, sota la pomera – va dir la veu.

– Qui ets tu? – preguntà el petit príncep -. Que bonic ets!

– Soc una guineu – va dir la guineu.

– Vens a jugar amb mi – li va proposar el petit príncep -, estic tan trist!

– No puc jugar amb tu – va dir la guineu -, no estic domesticat.

– Ah, perdó! – va dir el petit príncep.

Però després d’una breu reflexió, va dir:

– Què significa «domesticar»?

– Tu no ets d’aquí – va dir la guineu – Què busques?

– Busco als homes – li va respondre el petit príncep – Què significa «domesticar»?

– Els homes – va dir la guineu – tenen escopetes i cacen. És molt molest! Però també crien gallines. És l’únic que els interessa. Tu busques gallines?

– No – va dir el petit príncep -. Busco amics. Què significa «domesticar»? – va tornar a preguntar el petit príncep.

– És una cosa ja oblidada – va dir la guineu -, significa «crear vincles… «

– Crear vincles?

– Efectivament, veuràs – va dir la guineu -. Tu no ets per a mi encara més que un noiet igual a altres cent mil noiets i no et necessito per a res. Tampoc tu tens necessitat de mi i no sóc per a tu més que una guineu entre d’altres cent mil guineus semblants. Però si tu em domestiques, llavors tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic en el món, jo seré per a tu únic en el món…

– Començo a comprendre – va dir el petit príncep -. Hi ha una flor… crec que ella m’ha domesticat…

– És possible – va concedir la guineu -, en la Terra es veuen tota mena de coses.

– Oh, no és en la Terra! – exclamà el petit príncep.

La guineu va semblar intrigat:

– Ets d’un altre planeta?

– Sí.

– Hi ha caçadors en aquest planeta?

– No.

– Que interessant! i gallines?

– No.

– Res és perfecte – sospir la guineu.

I després tornant a la seva idea:

– La meva vida és molt monòtona. Cassó gallines i els homes em cacen a mi. Totes les gallines s’assemblen i tots els homes són iguals; per tant m’avorreixo una mica. Si tu em domestiques, la meva vida estarà plena de sol. Coneixeré el rumor d’uns passos diferents a tots els altres. Els altres passos em fan amagar sota la terra; els teus em cridaren fora del cau com una música. I a més, mira! Veus allà a sota els camps de blat? Jo no menjo pa i per tant el blat és per a mi alguna cosa inútil. Els camps de blat no em recorden res i això em posa trist. Però tu tens els cabells daurats i serà alguna cosa meravellós quan em domestiquis! El blat, que és daurat també, serà un record de tu. I estimaré el soroll del vent en el blat.

La guineu va callar i va mira una bona estona al petit príncep:

– Per favor… domestica’m – li va dir.

– Ja voldria – li va respondre el petit príncep però no tinc molt temps. He de buscar amics i conèixer moltes coses.

– Només es coneixen bé les coses que es domestiquen – va dir la guineu -. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Ho compren tot fet en les tendes. I com no hi ha tendes on venguin amics, els homes no tenen ja amics. Si vols un amic, domestica’m!

– Què he de fer? – va preguntar el petit príncep.

– Has de tenir molta paciència – va respondre la guineu -. Asseuràs al principi una mica lluny de mi, així, a terra; jo et miraré amb la cua d’ull i tu no em diràs res. El llenguatge és font de dolents entesos. Però cada dia podràs asseure’t una mica més a prop…

El petit príncep va tornar l’endemà.

Hagués estat millor – va dir la guineu – que vinguessis a la mateixa hora. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda; des de les tres jo començaria a ser feliç. Com més avança l’hora, més feliç em sentiré. A les quatre em sentiré agitat i inquiet, descobriré així el que val la felicitat. Però si tu véns a qualsevol hora, mai sabré quan preparar el meu cor… Els ritus calen.

– Què és un ritu? – va inquirir el petit príncep.

– És també alguna cosa massa oblidada – va dir la guineu -. És el que fa que un dia no s’assembli a un altre dia i que una hora sigui diferent d’una altra. Entre els caçadors, per exemple, hi ha un ritu. Els dijous ballen amb les noies del poble. Els dijous llavors són dies meravellosos en els que puc anar de passeig fins a la vinya. Si els caçadors no ballessin en dia fix, tots els dies s’assemblarien i jo no tindria vacances.

D’aquesta manera el petit príncep domesticà a la guineu. I quan se’n va anar acostant el dia de la partida:

– Ah! – va dir la guineu -, ploraré.

– Teva és la culpa – li va dir el petit príncep -, jo no volia fer-te mal, però tu has volgut que et domestiqui…

– Certament – va dir la guineu.

– I ara ploraràs!, – va dir el petit príncep.

– Segur!

– No guanyes res.

– Guanyo – va dir la guineu – he guanyat la causa del color del blat.

I després adéu:

– Ves a veure les roses; comprendràs que la teva és única en el món. Tornaràs a dir-me adéu i jo et regalaré un secret.

El petit príncep se’n va anar a veure les roses a les quals va dir:

– No són res, ni en res s’assemblen a la meva rosa. Ningú les ha domesticat ni vostès han domesticat a ningú. Són com la guineu era abans, que en res es diferenciava d’altres cent mil guineus. Però jo l’he fet el meu amic i ara és únic en el món.

Les roses se sentien molestes sentint al petit príncep, que va continuar dient-los-hi:

– Són molt belles, però estan buides i ningú donaria la vida per vostès. Qualsevol que les vegi podrà creure indubtablement que la meva rosa és igual que qualsevol de vostès. Però ella se sap més important que totes, perquè jo l’he regat, perquè ha estat a ella a la que he abrigat amb el fanal, perquè jo li he mort els cucs (tret de dos o tres que es van fer papallones ) i és a ella a la que jo he sentit queixar-se, lloar-se i algunes vegades fins i tot callar. Perquè és la meva rosa, en fi.

I va tornar amb la guineu.

– Adéu – li va dir.

– Adéu – va dir la guineu -. Vet aquí el meu secret, que no pot ser més simple: solament amb el cor es pot veure bé; l’essencial és invisible per als ulls.

– L’essencial és invisible per als ulls – va repetir el petit príncep per recordar-se.

– El que fa més important a la teva rosa, és el temps que tu has perdut amb ella.

– És el temps que jo he perdut amb ella… – va repetir el petit príncep per recordar-ho.

– Els homes han oblidat aquesta veritat – va dir la guineu -, però tu no deus oblidar-la. Ets responsable per sempre del que has domesticat. Tu ets responsable de la teva rosa…

– Jo sóc responsable de la meva rosa… – va repetir el petit príncep a fi de recordar-ho

Fragmento de “El Principito”, de Antoine de Saint-Exupéry.