Estem obertes a la transcendència per definició i, quan l’Altre t’ha tocat el cor, la necessitat de sentir-ho ja no et deixa. Com calmar aquesta set de Déu? Com tornar-lo a sentir a prop?
“Jo sóc el camí,…”
Et cerco pel camí de la vida?
Sento set de tu? O bé m’oblido d’ella omplint-me d’ocupacions?
Queda’t amb nosaltres, que el dia ja comença a declinar…
Del salm 32
Senyor, tu ets el nostre auxili i l’escut que ens protegeix;
ets l’alegria del nostre cor i en tu confiem.
Per això et diem:
Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en tu
El veritable camí
L’excursionista havia matinat molt amb la intenció de fer un cim, particularment molt escarpat, abans que el sol arribés al seu punt més alt. Portava ja hores d’esforç en la seva solitària pujada i el seu cos començava a estar molt cansat. Les seves botes tenien pols de molts paisatges i en el seu cor el record de moltes melodies. Inesperadament, el camí que seguia es dividia en dos. Es va parar dubtós per por a equivocar-se.
Després d’uns minuts va veure a algú que caminava en direcció contrària. Després de saludar-li li preguntà:
–¿Em podries indicar quin és el veritable camí que condueix al cim?
–El veritable camí –va respondre l’altre sense aturar-se– és el que no condueix a cap lloc. Només així seguiràs sempre buscant.
