Mt 15, 21-28
En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada.» Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-vos i cridar.» Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel.» Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me.» Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells.» Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos.» Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols.» I a l’instant es posà bona la seva filla.
Aquesta és l’única vegada en l’evangeli que algú corregeix a Jesús… i és una dona estrangera.
Jesús dubta de la seva fe, per un moment, però després s’adona del seu error.
Sóc capaç de, com ha fet Jesús, descobrir la fe dels meus germans?
Em deixo sorprendre per com Déu es presenta en la meva vida?
Estimar… no patir
Estimar… no fer-se l’heroi
Estimar… no jutjar
Estimar… no lliurar-se a la mort
Estimar… no allunyar-se de Déu
Estimar… no deixar sols els germans
Estimar… aquesta va ser la seva llibertat, la seva voluntat, l’únic i profund impuls de la
teva vida, Jesús.
Seguiré aquest camí per poder imitar-te i seguir-te.
A DÉU LI AGRADA SORPRENDRE
Al nostre Déu li encanten les disfresses.
Es disfressa d’alè, de buf, de brisa suau o vent huracanat.
D’esbarzer cremant o núvol opac o lluminós.
De pa, de vi.
D’humà.
Déu és tot un furtiu!
El seu és sorprendre.
No fer res com si estigués previst,
venir quan no se l’espera,
aparèixer on aparentment no té res a fer,
utilitzar unes robes que no li coneixíem,
lliscar entre les pàgines d’una agenda ajustada en què sembla
que no hi ha lloc per a ningú,
deixar-se sentir en aquesta trucada de telèfon enervant,
somriure a contrallum d’aquests ulls tan tristos,
demanar ajuda…
Ja ho crec que a Déu li agrada sorprendre!
Al fi, l’amor no és sinó la capacitat quotidiana de donar sorpreses:
Quan no hi ha sorpreses,
l’amor corre greu perill d’apagar-se.
Al Senyor li encanta sorprendre’ns.
No per caçar-nos,
sinó per revifar la nostra fe vacil·lant,
per despertar la nostra esperança,
per gaudir de la nostra sorpresa.
No ho oblidis:
a Déu li encanta sorprendre.
Si et poses al seu abast.
Si et deixes sorprendre.
Si, de fet, ja camines sorprès per les mil i una sorpreses
que t’assalten en el teu viure quotidià…
Segur: Déu està a prop!
