En aquell temps, quan els fariseus s’assabentaren que Jesús havia fet callar els fariseus, es tornaren a reunir, i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?» Jesús li contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes venen d’aquests dos.»
La resposta de Jesús col•loca en un mateix pla dos manaments, els dos tinguts per principals, de manera que fa d’ells un de sol: estimar Déu i estimar el pròxim. Els llibres de la Llei i dels Profetes són el compendi escrit de l’aliança de Déu amb Israel. Doncs bé, qui estima Déu i estima el pròxim compleix tots els manaments continguts en aquesta aliança: l’amor es l’única manera de ser fidel a l’aliança, de respondre a l’amor de Déu.
Puc dir, quan m’examino al final de cada jornada o en moments de recés, que el motor de la meva vida és l’amor?
Entre tantes coses com faig, El que més em caracteritza és l’ amor a Déu i al pròxim? ¿o el que predomina és egoisme i falta d’amor?
Feliços els homes de conducta irreprensible,
que segueixen la Llei del Senyor!
Feliços els homes que guarden el seu pacte
i cerquen el Senyor amb tot el cor,
no cometen mai cap mal,
segueixen els seus camins!
Has donat els teus preceptes
perquè siguin observats fidelment.
Tant de bo que els meus camins no es desviïn
de guardar els teus decrets;
mai no em veuré decebut
si tinc al davant tots els teus manaments.
El meu cor et lloarà amb sinceritat
quan aprendrà que decideixes amb justícia.
Vull guardar els teus decrets;
no m’abandonis, no em deixis sol.
Senyor, avui et demano, de forma senzilla, el més important:
ajuda’m a viure en l’amor
(a Tu, a mi, als altres, sense separacions).
En certa ocasió, Sant Francesc d’Assís va convidar un frare jove a què l’acompanyés a la ciutat, amb la intenció de predicar. Es van posar en camí i van recórrer els principals carrers de la ciutat. Algunes persones es giraven cap a ells per saludar-los amistosament. Ells els tornaven la salutació amb una inclinació, un somriure o amb unes paraules amables. De tant en tant s’aturaven per acaronar un nen o per parlar amb algú. Durant tot el passeig, Sant Francesc i el frare mantenien entre ells una animada conversa. Després d’haver caminat pels carrers una bona estona, el frare jove es va començar a sentir inquiet i preguntà a Sant Francesc on i quan començarien la seva predicació.
-Hem estat predicant des del moment que hem sortir per les portes del convent -li va replicar el sant-.
O és que no has vist com la gent es fixava en la nostra alegria i se sentia consolada amb les nostres salutacions i somriures? No han advertit com conversàvem alegres entre nosaltres durant tot el camí? Si això no són petits sermons, què són, aleshores?
