En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Sóc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres.»
Sense pretendre tenir l’última paraula, cal dir que l’amor en sentit cristià no té gens o gairebé gens a veure amb la idea d’amor que normalment s’utilitza. L’amor de Jesús no és el que busca el seu plaer, el seu «sentir», o la seva felicitat, sinó el que busca la vida, la felicitat d’aquells a qui estimem. Res no és més alliberador que l’amor; res no fa créixer tant els altres com l’amor, res no és més fort que l’amor. I aquest amor l’aprenem de Jesús mateix, que amb el seu exemple ens ensenya que «la mesura de l’amor és estimar sense mesura».
Aquí l’amor és fruit d’una unió, de «romandre» units a aquell que és l’amor veritable. I aquest amor suposa una exigència -«manament»- d’estimar fins a l’extrem, de ser capaços de donar la vida per tal d’engendrar més vida. L’amor així entès és sempre “l’amor més gran”, com el que va conduir Jesús a acceptar la mort a què el condemnaven els violents. A aquest amor som convidats, a estimar com ell, moguts per una estreta relació amb el Pare i amb el Fill.
Quan l’amor roman, i es fa present mútuament entre els deixebles, és signe evident de l’estreta unió dels seguidors de Jesús amb el seu Senyor, com és signe, també, de la relació entre el Senyor i el seu Pare.
– L’amor cristià no és un “sentiment” del cor, és acció, és una actitud de vida davant el proïsme, sigui amic o enemic. Com mostro jo el meu amor a Déu i al proïsme, amb sentimentalismes o, com Ell ens diu, complint la seva voluntat?
– Visc el meu amor donant el millor de mi mateix/a, la meva vida?
per comptar amb mi en la missió d’estendre el teu Regne.
Gràcies perquè em dónes força, enmig de les poques forces amb què a vegades em trobo.
Gràcies perquè m’infons alegria, enmig del pessimisme que a vegades em domina.
Ajuda’m a saber veure el camí per on em crides, i a ser-hi fidel.
Ajuda’m a saber donar consistència a la meva vida.
Fes de mi una persona que estima,
i un signe autèntic del teu amor davant de les persones que m’envolten.
Un psicoanalista, conegut com el pare de la antipsiquiatria, va manifestar en un congrés de Psicologia Humanista: “Només l’arribada d’una gran plaga, d’una gran onada d’amor, pot salvar-nos”.
Evidentment, la societat canviaria a millor, es convertiria en un cel sobre la terra, si ens arribés una gran onada d’amor que inundés i envaís els cors, les ments i les ànimes.
– Perquè qualsevol treball, professió o condició, sense amor, pot convertir-se en un mer acte mecànic, sense cor ni ànima.
– Perquè el tracte amb els febles, sense amor, ens pot fer durs, inflexibles, tirans.
– Perquè el saber, el poder, la riquesa, sense amor, poden arribar a ser opressió, despotisme, fam per als altres.
– Perquè estimar és donar-se, és servir, és fer viure en qualitat de vida.
– Perquè qui estima es transforma per dintre i per fora, i d’igual manera transforma tot allò que toca.
Amb paraules de Joan Pau II: “El sentit de la vida està en l’amor. Només qui sap estimar fins a oblidar-se d’ell mateix, per donar-se al germà, realitza plenament la pròpia vida”.
(J.M. Alimbau).
