Jn 6, 1-15
En aquell temps, Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles. S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots?» Ho preguntava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer. Felip li respongué: «Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascú.» Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?» Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles: «Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé.» Ho recolliren, i de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze coves. Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: «Segur que aquest home és el profeta que havia de venir al món.» Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya.
Cal estar sempre amatent a la possibilitat de fer el bé, de ser transmissor del Bé, fins i tot en les circumstàncies més difícils, aquelles en què sembla que tan sols un miracle ens ajudarà a sortir endavant, un miracle com el d’aconseguir que el nostre cor vegi un germà allà on altres veurien un enemic. Alhora, hem de tenir clar que no és el reconeixement exterior, la popularitat, l’afalac, el “triomf” tal com s’entén habitualment avui dia, allò que Déu espera de nosaltres, sinó la sinceritat i la senzillesa del nostre cor: la nostra pretesa fragilitat és alhora la nostra força, més poderosa que qualsevol altra.
Hi ha persones que han d’anunciar
El Salmista 125
Procedència: Col·laborador/a – Ignasi Hazim, bisbe oriental
Hi ha persones que han d’anunciar
el pròxim dia als altres,
tot i que elles no arribin
a veure’n l’alba.
Que el Senyor us doni
la delicadesa de les seves mans,
el somriure dels seus llavis,
l’escalf del seu cor,
la bondat dels seus ulls,
l’alegria del seu esperit,
el misteri de la seva presència.
“L’amic ha de ser estimat, considerat i tractat de tal manera que no pensi que mai pugui esdevenir enemic teu; en canvi, has de tractar l’enemic com si alguna vegada hagués de convertir-se en amic teu”.
Joan Lluís Vives (“La guarda de l’ànima”)
