Mc 10, 2-16
En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?» Li respongueren: «Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se.» Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola família. Per tant, ja no són dos, sinó una sola família. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar.» Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-lo sobre això mateix. Jesús els digué: «Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri.» [La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el regne de Déu és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas.» I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.]
En aquest fragment de l’Evangeli, els fariseus posen a proba Jesús preguntant-li què pensa sobre el divorci i si era lícit repudiar a una dona. La resposta de Jesús és significativa tenint en compte que tant al judaisme com en el món greco-romà, el repudi era una cosa habitual i estava regulat per la llei. Jesús els hi respon que la llei de Moisés és provisional i que ara s’han inaugurat els temps de la plenitud on la vida es construeix des d’un ordre social nou, en el que home i dona formen part de l’harmonia i l’equilibri de la creació. Per tant, amb aquesta afirmació Jesús desautoritzava no només les opinions dels mestres de la llei sinó també diluïa les pretensions de superioritat dels fariseus, que menyspreaven a la dona, com menyspreaven als infants, als pobres, als malalts, al poble. Novament, Jesús es posiciona al costat dels rebutjats, els marginats, els “sense dret”.
És necessari que la nostra experiència cristiana sigui veritablement una realitat d’acollida i d’amor per a tots aquells que són exclosos pels sistemes injustos i inhumans que imperen al món. La nostra tasca fonamental és incloure a tots aquells que la societat no vol perquè no s’ajusten al model d’ésser que s’han proposat. Si ens reconeixem com a veritables seguidors de Jesús, és necessari començar a treballar per la humanitat que als dèbils d’aquest món se’ls ha tret.
Del Salm 127
Feliços aquells qui honren al Senyor i li són fidels,
Doncs menjaran del fruit del seu treball i arribaran a ser feliços.
¡El Senyor beneirà la seva casa i la seva vida per sempre!
Senyor, el teu amor ens envaeix.
fas present en l’aigua, en la flor,
en la música, en l’aire, en la llum…
Un dia el teu amor, el teu amor d’enamorat, va arribar al súmmum,
et vas fer home com nosaltres.
una sola carn amb nosaltres!
Vas encertar. I tant que vas encertar!
Has aconseguit que qui s’enamori de tu
et vegi a tot arreu, et sentit en tot moment.
El teu amor va ser una bogeria i la teva bogeria ha contagiat.
Ens estimes amb tot el cor, amb tota l’ànima,
amb tot el teu ésser… I així t’agrada que ens estimem!
quina meravella és l’home!
quina meravella, la dona!
L’amor entre els dos
és la millor imatge del teu amor,
i també la millor realització.
El més meravellós en cada un.
El més meravellós dels dos en un.
El més meravellós de tu… en cada un,
en els dos fet un…
Per a dos que s’estimen així, tot i res és banal,
tot els sembla inútil i important,
tot el veuen des del seu amor.
Quan dos es diuen «t’estimo»,
Tu repeteixes allò de «faci’s la llum»,
i fas, com a petó d’amor, un nou buf de vida.
I rius a riallades. I piques les mans de satisfacció.
És que el que millor t’ha sortit de tot és l’amor.
I somies, sempre somies en l’amor.
Et dius a tu mateix: «en la meva sembra d’amor,
començaran “en-amor-a-dos”,
i quan l’hagin experimentat plenament,
seguiran “en-amor-a-(to)dos”…,
I sempre, sempre en-amor-a-d(i)os«.
Alfonso Francia, en «Oraciones desde la vida«
