LC 4,1-13
En aquell temps, Jesús, ple de l’Esperit Sant, se’n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable. Durant aquells dies no menjava res i a la fi quedà extenuat de fam. El diable li digué: «Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa.» Jesús li va respondre: «Diu l’Escriptura que l’home no viu només de pa.» Després el diable se l’endugué amunt, li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra i li digué: «Et puc donar tot aquest poder i la glòria d’aquests reialmes; tot m’ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull; adora’m i tot serà teu.» Jesús li respongué: «L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.”» Després el conduí a Jerusalem, el deixà dalt la cornisa del temple i li digué: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix des d’aquí; l’Escriptura diu que “ha donat ordre als seus àngels de guardar-te” i que “et duran a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.» Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu.”» Esgotades les diverses temptacions, el diable s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat.
Com el poble d’Israel en el desert, Jesús també ha de fer el seu camí. Un camí no fàcil, envoltat de temptacions que el volen fer oblidar que el veritable camí d’alliberament és el que ens ofereix Déu. I són temptacions que nosaltres, en el nostre caminar diari, també experimentem: la temptació d’anteposar el propi benefici al benefici dels altres (“digues aquesta pedra que es torni pa”); la temptació de que es faci allò que jo vull (“tot serà teu”), i la temptació de ser el centre d’atenció, de quedar bé, de que sempre m’aplaudeixin (“tira’t daltabaix”). Davant d’això la proposta que ens fa Jesús és acceptar que el que té sentit és posar la vida al servei del projecte de Déu (“Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”), que implicarà certes renúncies (“l’home no viu només de pa”), i tot això sense cap espectacularitat (“no temptis el teu Déu”).
Quina d’aquestes temptacions experimento amb més força?
Què he de fer per a superar-la?
En aquest camí de quaresma que comencem, què puc fer per anar posant cada cop més la meva vida al servei del projecte de Déu?
Senyor,
fes que sigui d’aquells
que arrisquen la seva vida,
que donen la seva vida.
Per què serveix la vida
sinó per donar-la.
Senyor, vós que heu nascut
a l’atzar d’un viatge,
i heu mort com un malfactor,
després d’haver seguit, sense diners,
tots els camins:
els de l’exili,
els dels pelegrinatges,
els de les predicacions itinerants…,
feu-me sortir del meu egoisme,
del meu confort.
Que, marcat amb la vostra creu,
no tingui por de la vida dura.
El cèlebre artista i humorista Coluche va fer possible que mengessin cada dia i durant tot un hivern, a França, unes cent mil persones pobres. El president de l’Assemblea Francesa digué:
“Coluche, que havia conegut situacions extremes, no s’ha oblidat mai de la misèria que havia passat quan era petit. Ni s’ha oblidat mai dels qui passen necessitat. Les adversitats no li van amargar la vida, sinó que en va aprendre per a forjar-se a si mateix i ajudar els altres.”
– Cal haver passat fam, o set, o fred, per a saber què és patir necessitat.
– Les ferides rebudes enforteixen i ennobleixen.
– Tot dolor sofert capacita per a comprendre millor.
– Els fracassos, les adversitats donen mesura i dimensió.
– Les dificultats de la vida aguditzen l’enginy, forgen caràcters i trempen voluntats.
– Les llàgrimes plorades capaciten per a veure-hi més bé.
– Els sofriments aporten saviesa i transcendència.
Els mestres de l’esperit diuen que només amb satisfaccions:
– no ens podem educar;
– no ens podem formar;
– no podem aprendre a viure, ni a ser solidaris, ni a servir, que, al capdavall, són maneres d’estimar.
Josep Maria Alimbau i Argila, “Palabras para la vida”)
